Estimada senyora consciència

Estimada senyora consciència del jutge que condemna a mort a una persona,

Em dirigeixo a vostè per preguntar-li com va la seva feina. Imagino que perseguir a un magistrat les vint-i-quatre hores del dia ha de ser una tasca esgotadora. Caminar en silenci pels passadissos del jutjat, acompanyar-lo al lavabo, notar les galtes dels seus fills quan els hi fa un petó cada nit, estirar-se al seu costat a l’hora d’anar a dormir, xiuxiuejar-li a cau d’orella que vostè encara hi és mentre ell va agafant el son.

Igual que l’assassí mereix passar la resta de la seva miserable existència reclòs en un edifici que li recordi cada dia que el delicte que va cometre el converteix en algú que no tindrà mai una segona oportunitat, cada membre d’un tribunal que aplica la pena capital mereix ser empaitat per vostè, senyora consciència.

I és que no existeix formació acadèmica ni experiència professional possible que pugui atorgar a una persona la potestat de decidir sobre la vida d’una altra. El poder de decidir qui ha de morir i qui ha de viure no ha d’estar en mans de ningú. No ha d’existir. I mentre existeixi, senyora consciència, espero que vostè segueixi empaitant a tots aquells capaços de condemnar a mort i faci que cada vegada que es mirin al mirall la vegin just darrere com un espectre esgarrifós. Que visquin amb la lumbàlgia crònica de carregar vides a la seva esquena.

Desitjo, senyora consciència, que pugui seguir fent la seva feina abans que a vostè també l’executin.

Atentament,

Elvira Feliu

Viure morint

Viure no és respirar. Viure no és obrir els ulls i observar una habitació immòbil les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta-cinc dies d’un any. Viure no és haver d’obrir la boca per poder rebre una cullerada de sopa i no poder evitar que et regalimi el caldo per la barbeta. Viure no és alimentar-se a través d’un tub. Viure no és buscar totes les alternatives possibles per posposar una mort segura.

Viure no és haver de maleir cada matí el fet de tornar-te a despertar i tampoc és sentir angunia de no poder controlar el teu propi cos. Viure no és estar sedat durant mesos per no patir, ni dependre d’una màquina. Viure no és permetre que una malaltia arribi fins al final. La vida no dura fins que els batecs del cor callen i no es pot mesurar per l’última exhalació d’aire que t’infla els pulmons.

I és que si cap individu ens pot privar del dret a la vida, per què hem de deixar que una malaltia tingui la potestat de degenerar la nostra existència fins a la mort? Per què hem de ser presoners d’un cos que ens fa mal i d’un temps que ens consumeix?

El dret a la vida no pot ser una condemna a cadena perpètua per un malalt. En el moment en que una malaltia es converteix en un segrest on un psicòpata pretén convertir els teus últims dies en una agonia de sofriment físic i moral per acabar matant-te, ningú pot pretendre que vulguis allargar la tortura pel simple fet de seguir respirant.

Quan el soterrani en el que es troba retingut el teu cos adolorit no té sortida ni cap tipus de clariana de llum, l’únic que pots voler és deixar de sentir por i dolor, deixar de ser i convertir-te en no res. Ser res al menys no fa mal.

Viure no és sentir-te mort.

Elvira Feliu