A l’estació de Renfe que trepitjo pràcticament cada dia entre setmana tinc el plaer de coincidir sempre amb les dues mateixes treballadores. De bon matí, una dona sud-americana, alta i robusta amb el seu polo de color lila acostuma a observar com tot el ramat d’ovelles adormides validem els tiquets per començar la jornada. De tant en tant, mou l’objectiu ocular i contempla com algun novell es baralla amb la màquina intentant comprar un bitllet senzill.
Com sol passar amb freqüència, els trens de Rodalies Barcelona mai passen a l’hora. Sovint venen cinc minuts més tard. Deu. Quinze. Vint. Sigui com sigui, passin els minuts que passin, aquesta dona i el seu polo lila mai saben què passa. Mai et saben contestar. Potser ja ha passat, el tren, o potser no. Potser vindrà o potser no. És un misteri. I la seva funció a l’estació n’és un altre.
Em passa exactament el mateix amb la senyora de les tardes. Quan torno, després de dinar, me la trobo asseguda dins de la cabina transparent. Les vegades que he comès l’error de creure que podria ajudar-me, ella tampoc ha sabut resoldre el meu problema sense ni tan sols aixecar la mirada del taulell. Segur que la partida del Candy Crush era més interessant que el meu dubte.
El robatori de 360 metres de cable de coure de les vies de Rodalies Barcelona és l’excusa perfecta per justificar l’absoluta incompetència de l’empresa ferroviària. El retard dels trens és més que habitual en situacions de normalitat i la manca d’informació i d’interès per part dels treballadors de Renfe també. És força lògic que un acte puntual de delinqüència formi un caos en una companyia que ofereix un servei molt poc professional pràcticament cada dia.
Elvira Feliu
