L’Elenc Teatral de Castellbisbal, una mostra de teatre d’aficionats de qualitat

Amb l’estrena de ‘De què parlàvem?’ demostren l’esforç i la passió de les companyies amateurs

Com ja ho assenyalava el fullet de promoció de l’obra, a dos quarts de deu del vespre la llum de la taquilla de l’auditori Els Costals s’ha encès i un home, amb rostre familiar per a tots els que són del poble -com se sol dir- de tota la vida,  ha aparegut rere el vidre.  

Castellbisbal és una vila que, tot i anar sumant habitants any rere any gràcies a la potència de les diverses urbanitzacions que l’envolten, manté l’esperit de poble petit amb tradicions molt arrelades i poc canviants. La vida cultural de Castellbisbal sobreviu gràcies als residents fidels i implicats que segueixen donant alè a les activitats que s’organitzen a la vila.

És per això que la gran majoria d’assistents del capvespre de teatre són cares conegudes, fesomies que són habituals en els actes culturals del poble. Moltes se saluden amb naturalitat i els més puntuals, ja amb les entrades a la mà, s’agrupen per fer petar la xerrada fins que la inèrcia els condueix cap a l’interior de la sala.

L’Elenc Teatral de Castellbisbal és una petita companyia, o més aviat un col·lectiu teatral, format per no gaire més de set actors nascuts al poble sota la direcció de la també castellbisbalenca Fina Torres i acompanyada per un equip reduït d’apuntadors, tècnics i ajudants.

Tots ells són aficionats i apassionats del món del teatre que, tot i tenir les seves pròpies feines i ocupacions, busquen forats en les seves agendes i preparen entre una i dues obres cada any que s’interpreten durant un cap de setmana amb l’únic objectiu de viure i fer viure el teatre a Castellbisbal, sense ànim de lucre ni ambicions més assedegades que passar una bona estona, oferir als espectadors una interpretació de qualitat i encendre la flama de la cultura local.

A punt de tocar les deu, l’auditori Els Costals es va omplint mica en mica mentre els més pausats encara fan cua per comprar l’entrada de 6 euros que els permetrà veure l’adaptació de l’obra original de l’anglès Alan Ayckbourn titulada ‘De què parlàvem?’

Com que són diversos actors aficionats els que col·laboren amb l’Elenc Teatral, no sempre pugen tots a l’escenari. El tipus d’obra que es planteja i la disponibilitat dels membres de l’equip són factors que influeixen a l’hora de preparar les diverses representacions, de manera que els actors van fent descansos i alternant la seva participació sota els focus del teatre.

Aquest cop són en Ferran Salas, la Laura Coch, el Salvador Farell i la Marta Nicolau els quatre escollits per donar vida al Greg, la Ginny, el Philip i la Sheila. Quatre personatges britànics que posen sobre la taula els temes de l’amor, de les relacions de parella, de les infidelitats i de la rutina del matrimoni en un context d’embolic i d’humor incessant.

Passen uns quants minuts de les deu en punt i les llums de l’interior de l’auditori segueixen enceses. Pràcticament totes les butaques vermelles de la pista de davant de l’escenari són plenes, però les grades es queden mig buides. No és cap sorpresa que la sala no quedi atapeïda, ni per la companyia aficionada ni pels espectadors habituals. De fet, les representacions de l’Elenc Teatral acostumen a aconseguir ocupar entre 200 i 400 butaques com a molt. L’assistència varia segons la data en que se celebri l’obra o la temàtica que presenti, però les famílies, amics i coneguts fidels de la companyia castellbisbalenca sempre recolzen les propostes teatrals que duu a terme el grup.

La remor omple l’auditori i, mentre el públic espera la foscor i la desaparició del teló, encara es produeixen alguns retrobaments entre coneguts que se saluden amb certa eufòria i que dediquen uns minuts a parlar drets fins tornar a ordenar-se als seus seients.

Finalment, les llums van apagant-se gradualment i una veu masculina dóna la benvinguda al teatre i prega, com és habitual, la desconnexió dels telèfons mòbils. Sense més preàmbul, el teló es divideix amb elegància i els focus il·luminen una habitació rosa plena de detalls.

La interpretació, la poca vergonya, la improvisació davant dels petits errors i la naturalitat de Ferran Salas, Laura Coch, Salvador Farell i Marta Nicolau té poc a envejar al talent treballat de molts actors professionals. La ràbia, la histèria, la felicitat o la tristesa cobren vida a l’escenari de la mà d’actors aficionats que, sense carrera teatral i sense estudis d’interpretació, aconsegueixen arribar al públic i fer-los passar una nit divertida i enriquidora.

La qualitat del teatre de la companyia castellbisbalenca ha anat creixent al llarg del temps i guanyant potència gràcies a l’experiència i a l’esforç de tots els seus membres. Tal com declarava a El Periódico el periodista de RAC1 i també actor de l’Elenc Teatral Xavi Pardo, el col·lectiu estava acostumat a representar exclusivament comèdies i vodevils, de manera que la primera representació de l’obra dramàtica ‘Germanes’ va significar un punt d’inflexió per a la companyia.

Amb aquest fet, l’Elenc Teatral reflexiona i demostra que els actors aficionats o les companyies de teatre amateur no han d’imposar-se límits ni creure que solament poden aspirar a interpretar cert tipus d’obres que consideren més assequibles per a no-professionals. Amb la representació de ‘Germanes’ l’any 2013 al mateix auditori Els Costals, el col·lectiu castellbisbalenc va aconseguir emocionar el seu públic.

Després d’aquesta coneguda obra de Carol López, l’any 2015 l’Elenc Teatral va tornar a atrevir-se amb el drama escenificant ‘Paraules Encadenades’, una adaptació del teatre de Jordi Galcerán on el mateix Xavi Pardo interpretava el paper d’un perillós psicòpata que es relacionava amb la seva víctima, encarnada per l’Anna López.

‘Criatures’ de T de Teatre, ‘Torna-la a tocar, Sam’ de Woody Allen, ‘Políticament Incorrecte’ de Ray Cooney i ‘Boulevard’ de Carol López són alguns dels títols que la companyia ha adaptat i ha portat als escenaris, apropant al públic obres de teatre reconegudes i fent possible que siguin representades en un entorn local i amb molt pocs recursos.

Tot i aquesta manca de fons, els encarregats de l’escenografia de l’Elenc Teatral, l’Ernest Trench i en Joan Griset, han construït per a ‘De què parlàvem?’ dues ambientacions treballades. A la primera part de l’obra, l’habitació de color rosa de la Ginny, amb un llit, una tauleta de dormir, un petit vestidor amb roba i sabates, així com un tocador i diversa decoració domèstica. A la segona meitat, fent el canvi en una pausa de 10 minuts, el decorat ha canviat totalment i ha aparegut el jardí d’una casa de família adinerada, amb una façana de color blanc, finestres i portes que semblen ser de fusta, i taules i cadires d’exterior, bancs i plantes.

Elvira Feliu

Devorar el món sense sortir de Gràcia

La pluralitat gastronòmica, concentrada en un barri

Salmó cru, alga Nori, soja i gingebre. Carn rostida, bitxo picant i massa de blat de moro. Pasta farcida, tomàquet natural, mozzarella i oli d’oliva. Verdures saltejades, llima kaffir, caldo amb fideus… Que ingredients provinents d’una gran diversitat de països i continents ballin plegats a les boques, cuines i restaurants d’arreu del món formant noves danses de sabors és una innovació culinària cada cop més habitual en la vida quotidiana. La globalització gastronòmica ha enriquit les ciutats i els paladars de tots els orígens gràcies a la introducció de nous gustos, noves mescles, tonalitats i textures que apropen cultures i societats amb una sola mossegada.

Gràcia és un dels barris de Barcelona que és conegut per concentrar la tradició cultural, el teatre, l’art, la música i part de l’essència de la Ciutat Comtal. Paradoxalment, està ple de locals que són petits bocins de moltes zones del planeta, i fa possible que entre els seus carrers es puguin menjar plats de qualsevol gastronomia. D’aquesta manera, els restaurants de cuina catalana tradicional i creativa conviuen dins d’un mateix districte amb altres establiments que ofereixen cartes amb sabors d’altres països i continents: des de cuina japonesa, xinesa, vietnamita, índia o tailandesa fins a mexicana, italiana, holandesa, grega i un llarg, deliciós i exòtic etcètera.

‘Kitsune Sushi Bar’, ‘La Vietnamita’, ‘Messie Pizza’  i ‘El Panchito’ són quatre dels centenars de portes màgiques gastronòmiques que hi ha al barri de Gràcia. Portes que, només girant el pom i creuant l’entrada, provoquen que el client es traslladi a un punt geogràfic del planeta totalment allunyat de Barcelona.

I és que només és per l’aroma i el sabor de les cuines dels locals evoquen l’essència d’un país o d’un continent, sinó que també ho fa l’acurada decoració i la música ambiental, que cuiden molts restaurants que volen fer sentir al comensal com un estranger o un turista que s’endinsa en la cultura d’un territori desconegut.

Com que caminant per Gràcia els paladars més dubitatius poden trobar-se amb la incertesa i les ganes de tastar diverses tradicions, la pluralitat de restaurants del barri permet que els estómacs més ambiciosos no hagin de triar ni renunciar a cap cuina i puguin experimentar un àpat internacional. En comptes de fer-se un tip d’un sol país, a Barcelona es poden mossegar i degustar moltes cuines que transporten a llocs llunyans, i alhora tocar de peus a terra i gaudir de l’encant de la ciutat catalana. Provant petits plats, improvisant un dinar o un sopar de tapes i entrant i sortint de diversos locals de Gràcia, els comensals més aventurers poden anar menjant-se el món literalment agafant, a diferència d’un bitllet d’avió, una forquilla.

Per dur a terme aquest dinar o sopar internacional i poc habitual, el comensal ha de tenir clar quines cuines vol assaborir o quines noves gastronomies vol conèixer. En funció d’aquesta selecció, s’aconsella que es valori la intensitat de les cuines que s’escullen per tal de fer que la ruta sigui un trajecte amb una potència gustativa in crescendo.

Una ruta per les cuines del món sense agafar l’avió

...Japó

Un cop iniciat aquest trajecte de sensacions, la primera parada proposada és l’Àsia. El ‘Kitsune Sushi Bar’ ofereix una carta japonesa tradicional, una cuina que és més aviat lleugera per començar a obrir boca.

L’estètica del local està clarament inspirada en els establiments del Japó, de manera que hi predomina la senzillesa i la serenitat del color blanc calmat de les parets i la fusta del terra, de la barra, de les taules, de les cadires i d’algun element decoratiu poc carregat. Al fons del local, i protegit per l’estant de fusta, el sushi man prepara les peces d’arròs i peix cru davant dels clients.

Una de les característiques dels restaurants japonesos és que els plats se solen servir en racions aparentment reduïdes, en plats petits i rodons que van d’acord amb la mida de les taules. A mesura que els recipients rodons es van buidant, els cambrers els retiren per seguir omplint les taules de makis, nigiris, gyozas i una gran diversitat de sabors força suaus.

...Vietnam

Sense sortir del continent, per no trencar la proximitat dels productes i sabors, ‘La Vietnamita’ trasllada el comensal al sud-est asiàtic servint una cuina de fusió vegetariana i vietnamita. Petit però acollidor i amb la mateixa dinàmica d’organització de la sala que el ‘Kitsune Sushi Bar’, amb moltes taules i força juntes, la gamma cromàtica del local trenca de manera notable amb la senzillesa del restaurant japonès. L’espai és tan colorit com ho són els plats, que tenen com a protagonistes indiscutibles els vegetals.

L’aparició d’espècies, sobretot el curry, i d’altres aliments més intensos, fan que la gastronomia vietnamita augmenti la contundència dels gustos en comparació a la de la cuina japonesa, però no de manera exagerada.

...Itàlia

Seguint amb aquesta escala gradual pel que fa a la intensitat de les cuines, la tercera parada és ben a prop de casa. ‘Messie Pizza’ es presenta amb un local més ambiciós pel que fa a les dimensions i amb una estètica més desenfadada. Parets blanques amb pissarres de guix, llums i mans de fusta articulables de decoració envolten les taules i els tamborets alts que potencien aquest caràcter més informal i alhora visual i modern de la pizzeria.

La manera de demanar i servir plats no només funciona de la forma convencional com a qualsevol restaurant italià, sinó que ‘Messie Pizza’ aposta per oferir racions de pizza individuals amb la intenció que el client pugui fer un simple mos o també un àpat complet més habitual.

La massa de farina, aigua i oli, el tomàquet i el formatge, i qualsevol guarnició per a les pizzes, són aliments que resulten ser més pesats per a l’estómac, però igual de deliciosos, en aquesta penúltima parada de la ruta gastronòmica internacional de Gràcia.

...Mèxic

Arribant al final del camí, la cirereta del pastís és el ‘Panchito’ de Gràcia, una coneguda franquícia que trasllada els sabors de Mèxic a Barcelona. El color és l’element fonamental de l’estètica del local, que intenta encomanar alegria i festivitat al comensal. El terra, la barra i els tamborets i cadires també són de fusta en aquest cas, però els coixins de colors i les banderoles del sostre trenquen la monotonia cromàtica. Tot i que hi ha grans finestres a una banda del local, les parets estan pintades amb murals plens de tonalitats, de llum i de la mateixa intensitat que els seus plats.

I és que la cuina mexicana és el punt fort de l’àpat i l’últim per deixar reposar el paladar degut a la picantor i la contundència de la carta. Nachos, guacamole, burritos, ceviche i tacos farcits de tot tipus de carns rostides i banyades amb salses especiades que es converteixen en el comiat més saborós i potent d’una ruta gastronòmica molt diversa que permet a qualsevol barceloní trepitjar i degustar, en poques hores, quatre països diferents.

Així doncs, i després de fer salivar, Gràcia demostra que pot tastar la seva riquesa gastronòmica i viatjar a través d’unes quantes queixalades sense sortir dels seus carrers. Tot i així, per a aquells paladars que aposten per la cuina de casa, el barri també conserva els gustos de sempre, l’envejada i reconeguda cuina catalana. Perquè, tal com deia el pintor Joan Miró, “per ser universal, s’ha de ser local”.

Elvira Feliu