L'art de construir veritats que són boniques mentides

Fugint del caos acústic dels motors, dels tubs d’escapament i de les botzines que m’assalta al pujar les escales del metro del Passeig Maragall, trobo refugi dos carrers més enllà, on el deliri de Barcelona sembla desaparèixer. Una petita porta de reixa amb formes sinuoses i motius vegetals, just al costat d’unes persianes grogues d’una escola bressol amb la cara del famós ànec Donald, m’espera oberta. Dins, un pati interior amb forma de passadís allargat i ple de testos amb tot tipus de plantes de fulles molt verdes em convida a avançar deixant enrere tres portes de fusta, una bombona de butà, una escombra, un càntir i una planta de Nadal descontextualitzada. 

Davant de l’última i quarta porta, una taula improvisada que es sosté amb dues potes de maons amuntegats i coberta amb un mantell blanc amb impresos de llimones grogues o potser de maduixes descolorides per l’aigua de la pluja i el temps, posa a cobert una pilota blanca i sosté un joc per a nens petits i un cendrer. Al costat de la porta, una pila de pedres de diverses formes i colors, i abans que pugui acabar d’observar tot el que conforma aquest particular celobert que em fa oblidar que sóc a la ciutat, en David Bagés trenca la meva bombolla, em saluda i em convida a entrar a casa seva.

Sense americana ni corbata i tampoc amb el look repentinat que ha caracteritzat a molts dels seus personatges televisius, des de l’Amadeu Cabanilles de Nissaga de Poder o el Joaquim Dalmau de Temps de Silenci fins el Joan Anton Balló de La Riera, el David em rep amb els cabells alliberats de gomina i amb una dessuadora negra dels Castellers de la Vila de Gràcia.

Tot i que jo ja coneixia la seva tradició i afició castellera, el menjador de casa seva segueix delatant-lo. A la paret de l’escala que puja just davant de la porta d’entrada, em sembla veure el quadre d’un pom de dalt o d’una anxaneta fent l’aleta amb camisa blava. A l’altre extrem, un mocador casteller, vermell i banyat de punts de color blanc em recorda a totes les vegades que jo m’havia posat el meu assegurant-me la faixa abans de començar a escalar cap als núvols.

M’assec a una cadira i ens separa una taula coberta per unes estovalles de quadres vermells i blancs. De seguida, el David posa fi la distància col·locant la seva cadira al meu costat per començar a explicar-me  la seva trajectòria des del principi.

El David Bagés ha trencat la maledicció de la vida dels actors, i és que ell ha tingut la sort i el talent de no haver de compaginar mai la interpretació amb cap altra feina. Amb una mare actriu i un pare músic, de nen va començar a tocar la trompeta i no recorda quan va ser la primera vegada que va pujar a un escenari, però interpretant va ser com va guanyar els seus primers sous. Gràcies a la tradició teatral i popular de la seva població, Reus, de la qual sempre en parla amb orgull, i gràcies a formar part d’una família que vivia activament la cultura, el teatre i la música, el David estava dolçament condemnat a ser artista.

Potser és per això, i perquè també em confessa que no era massa bon estudiant, que als 19 anys va sol·licitar entrar a l’Institut del Teatre de Barcelona i va ser un dels 24 escollits d’entre 270 il·lusionats que es van sotmetre a les dues setmanes de proves. M’explica que durant aquests dies no donava crèdit a les paraules d’alguns aspirants quan li deien que mai havien pujat a un escenari. 

- I llavors com saps que t’agrada el teatre? T’agradarà veure-ho, però fer-ho?! – s’imita a si mateix.

Tot i ser un dels pocs escollits, el David no va acabar els seus estudis perquè, des d’un principi, la manera de fer de l’Institut del Teatre el va decebre.

- Va ser l’any que vaig fer menys teatre i la veritat és que no entenia res.

Tot i que em puntualitza que ell considera que és una de les millors escoles d’interpretació de l’estat espanyol, no va tenir bona sort amb els professors i el seu esperit rebel d’aleshores, la manca de sintonia amb la docència i la oportunitat de treballar en una obra professional el van animar a deixar-ho.

Després d’iniciar la seva trajectòria com a actor professional, va actuar en diverses obres de teatre, assegura que va fer una mili molt important damunt dels escenaris on no va parar d’aprendre i va participar per primera vegada en una producció cinematogràfica. Mentre m’explica aquestes experiències, m’adono que no deixa d’anomenar a persones. Em parla de tots els seus companys, dels directors, membres de l’equip, dramaturgs, referents teatrals i culturals... A tots els hi posa noms i cognoms i m’impressiona la manera de recordar a la majoria dels seus col·legues de professió, acompanyant els seus noms de frases com <<són gent molt maca>> o <<ens ho vam passar molt bé>>.

Quan començava a teixir el seu camí com a actor de teatre professional va tenir l’oportunitat de fer de presentador d’un programa juvenil i trencador que es va estrenar l’any 1989 a la segona cadena de Televisió Espanyola amb el nom de Plàstic.

Tres joves i un garatge. Cabells engominats i despentinats, cresta, camises estampades, samarretes de tirants, cinturons amb xapes, pantalons amples, botes militars, llenguatge planer, grups underground i entrevistes a insubmisos. L’aventura de Plàstic va durar 2 anys i mig i en certa manera va canviar momentàniament la vida del David. El seu personatge al programa el va estigmatitzar com <<un punky passota>> i el va fer conèixer la cara més desagradable de la fama. 

El David venia de l’Ateneu Llibertari de Reus, d’un món radical, anarquista i anti-sistema, de manera que quan va començar a treballar a Plàstic molts dels seus companys amb qui compartia ideologia van desaprovar la seva aparició a Televisió Espanyola. A més, m’explica que al principi no era conscient que el podien arribar a veure fins a 10.000 persones de dilluns a dissabte. L’impacte del programa, en una època en que encara no existien les cadenes privades, el va ofegar i obsessionar una mica. 

- Fins el punt que deia: ho deixo demà i a prendre pel cul. – exclama mentre comença a liar-se una cigarreta.

Després de Plàstic el David va estar un temps saturat de tanta pantalla, va rebutjar ofertes per seguir fent de presentador i fins i tot va dir que no a papers de pel·lícules. Tot i que recalca que mai s’han de tancar portes, i tot i que la seva trajectòria està molt lligada a l’audiovisual, en aquell moment va sentir la necessitat de retrobar-se amb si mateix i de centrar-se amb la seva vertadera vocació i passió: el teatre.

Un punt clau pel que fa a la trajectòria teatral que el David Bagés no vol que passi per alt quan estem parlant és la importància de la directora i productora Carme Portaceli en el seu camí. Després de la seva primera experiència amb l’obra Mein Kampf, on Bagés reencarnava a Hitler, la seva col·laboració amb Portaceli ha seguit fins a sumar al voltant de catorze creacions teatrals i m’assegura que sota la seva direcció ha interpretat els personatges més interessants de la seva carrera.

Tornant del passat cap al present, la flama radical i anti-sistema reviu en els ulls del David sense necessitat de guarnir-se de crestes o de botes negres quan em parla dels Premis Gaudí. M’explica que ell no assisteix a la gala perquè desaprova que la invitació exigeixi anar vestit d’etiqueta.

- Considero que és una xorrada absoluta. Jo crec que el vestuari és lliure, com si vols presentar-t’hi en tanga. El que importa és el talent.

El David no creu en els premis ni en les crítiques. De fet, fa 8 anys que no llegeix crítiques; ni les que parlen sobre obres de les quals forma part, ni tampoc les que parlen d’altres muntatges. Afirma amb seguretat que no creu en els crítics, i que tot i que és conscient de la seva capacitat d’influència en el públic, considera que són injustos i que la visió d’un crític és totalment subjectiva.

- Depèn de la ideologia d’aquesta persona, de si ha follat la nit abans, si se li ha travessat la copa de conyac que s’ha fotut, si a l’obra hi apareix un actor que no li cau bé...

De seguida confessa que les crítiques que llegia l’afectaven perquè no tenien en compte tota la feina i els esforços que invertien els membres de l’equip i els actors com ell darrere i damunt de l’escenari. Seguint amb la conversa, m’assegura i justifica que la professió d’actor és molt difícil, i que tot i que no té una mística especial, sí que surt de l’ànima i de les vísceres més profundes d’un mateix, però que al cap i a la fi és difícil com ho poden ser d’altres professions.

- La diferència és que si una altra persona fa la seva feina malament no surt al diari, i nosaltres sí.

Per tot el que m’explica, comprenc que l’exigència del David Bagés i el reclam de demanar una feina de crítica teatral justa i ben feta té sentit tenint en compte que ell mateix s’imposa el màxim nivell de professionalitat en el seu àmbit i ofici. És un actor amb principis, que prepara minuciosament els seus personatges, que estudia de valent els guions, i que valora la coherència i l’evolució dels papers que interpreta per tal de trobar sentit a la ficció a la qual dóna alè i ànima.

Precisament per aquest motiu, per la falta de coherència i pel trencament de ritme del personatge, em confessa que al final tenia ganes d’acabar la seva etapa a La Riera i de dir adéu al Balló.

Aprofitant el tema de conversa, li pregunto si gaudeix més interpretant al teatre o a la petita pantalla. Em contesta de seguida i de manera rotunda que on més gaudeix és al teatre, i que creu firmament que és a sobre dels escenaris on un actor aprèn i evoluciona de veritat.

A mida que gesticula cada paraula, observo que el David estima el teatre per sobre de totes les modalitats artístiques. Concentrat, em transmet la passió i la devoció que sent a l’hora de pujar als escenaris, de cuidar, entonar i treballar cadascuna de les frases o de les síl·labes que pronuncia, i m’assegura que la comunió i la litúrgia que es crea entre els actors i el públic dins d’un teatre no és comparable a res.

Entre calada i calada, el David comparteix amb mi totes les seves vivències i reflexions més sinceres. M’explica anècdotes. En una pausa d’intensitat, em pregunta si vull aigua, si vull cafè, si em molesta el fum. I davant de la meva negativa insistent, de seguida torna a deixar-se emportar. Des d’un bon principi ja m’havia avisat que era molt parlador.

Després de més d’una hora i mitja de conversa, i després d’haver-li robat el seu matí d’estudi, m’acomiado amb dos petons i amb una última conversa sobre castells. Darrere meu, la porta es tanca i em torno a trobar en aquest particular pati interior que ha actuat com a cúpula aïllant-me de la pressa de Barcelona. Ajusto la reixa de l’entrada i crec que no sento plorar ni xisclar als nens de la llar d’infants de persianes grogues.

I me’n vaig pensant en el David, en la seva extensíssima trajectòria que no es pot sintetitzar en poques línies, en el seu amor per pujar als escenaris i en la seva vocació per regalar-nos veritats que són mentides. Mentides tan boniques i tan reals que ens emocionen, ens commouen, ens fan recordar i que arriben fins als racons més profunds de nosaltres mateixos.

Elvira Feliu