L’Elenc Teatral de Castellbisbal, una mostra de teatre d’aficionats de qualitat

Amb l’estrena de ‘De què parlàvem?’ demostren l’esforç i la passió de les companyies amateurs

Com ja ho assenyalava el fullet de promoció de l’obra, a dos quarts de deu del vespre la llum de la taquilla de l’auditori Els Costals s’ha encès i un home, amb rostre familiar per a tots els que són del poble -com se sol dir- de tota la vida,  ha aparegut rere el vidre.  

Castellbisbal és una vila que, tot i anar sumant habitants any rere any gràcies a la potència de les diverses urbanitzacions que l’envolten, manté l’esperit de poble petit amb tradicions molt arrelades i poc canviants. La vida cultural de Castellbisbal sobreviu gràcies als residents fidels i implicats que segueixen donant alè a les activitats que s’organitzen a la vila.

És per això que la gran majoria d’assistents del capvespre de teatre són cares conegudes, fesomies que són habituals en els actes culturals del poble. Moltes se saluden amb naturalitat i els més puntuals, ja amb les entrades a la mà, s’agrupen per fer petar la xerrada fins que la inèrcia els condueix cap a l’interior de la sala.

L’Elenc Teatral de Castellbisbal és una petita companyia, o més aviat un col·lectiu teatral, format per no gaire més de set actors nascuts al poble sota la direcció de la també castellbisbalenca Fina Torres i acompanyada per un equip reduït d’apuntadors, tècnics i ajudants.

Tots ells són aficionats i apassionats del món del teatre que, tot i tenir les seves pròpies feines i ocupacions, busquen forats en les seves agendes i preparen entre una i dues obres cada any que s’interpreten durant un cap de setmana amb l’únic objectiu de viure i fer viure el teatre a Castellbisbal, sense ànim de lucre ni ambicions més assedegades que passar una bona estona, oferir als espectadors una interpretació de qualitat i encendre la flama de la cultura local.

A punt de tocar les deu, l’auditori Els Costals es va omplint mica en mica mentre els més pausats encara fan cua per comprar l’entrada de 6 euros que els permetrà veure l’adaptació de l’obra original de l’anglès Alan Ayckbourn titulada ‘De què parlàvem?’

Com que són diversos actors aficionats els que col·laboren amb l’Elenc Teatral, no sempre pugen tots a l’escenari. El tipus d’obra que es planteja i la disponibilitat dels membres de l’equip són factors que influeixen a l’hora de preparar les diverses representacions, de manera que els actors van fent descansos i alternant la seva participació sota els focus del teatre.

Aquest cop són en Ferran Salas, la Laura Coch, el Salvador Farell i la Marta Nicolau els quatre escollits per donar vida al Greg, la Ginny, el Philip i la Sheila. Quatre personatges britànics que posen sobre la taula els temes de l’amor, de les relacions de parella, de les infidelitats i de la rutina del matrimoni en un context d’embolic i d’humor incessant.

Passen uns quants minuts de les deu en punt i les llums de l’interior de l’auditori segueixen enceses. Pràcticament totes les butaques vermelles de la pista de davant de l’escenari són plenes, però les grades es queden mig buides. No és cap sorpresa que la sala no quedi atapeïda, ni per la companyia aficionada ni pels espectadors habituals. De fet, les representacions de l’Elenc Teatral acostumen a aconseguir ocupar entre 200 i 400 butaques com a molt. L’assistència varia segons la data en que se celebri l’obra o la temàtica que presenti, però les famílies, amics i coneguts fidels de la companyia castellbisbalenca sempre recolzen les propostes teatrals que duu a terme el grup.

La remor omple l’auditori i, mentre el públic espera la foscor i la desaparició del teló, encara es produeixen alguns retrobaments entre coneguts que se saluden amb certa eufòria i que dediquen uns minuts a parlar drets fins tornar a ordenar-se als seus seients.

Finalment, les llums van apagant-se gradualment i una veu masculina dóna la benvinguda al teatre i prega, com és habitual, la desconnexió dels telèfons mòbils. Sense més preàmbul, el teló es divideix amb elegància i els focus il·luminen una habitació rosa plena de detalls.

La interpretació, la poca vergonya, la improvisació davant dels petits errors i la naturalitat de Ferran Salas, Laura Coch, Salvador Farell i Marta Nicolau té poc a envejar al talent treballat de molts actors professionals. La ràbia, la histèria, la felicitat o la tristesa cobren vida a l’escenari de la mà d’actors aficionats que, sense carrera teatral i sense estudis d’interpretació, aconsegueixen arribar al públic i fer-los passar una nit divertida i enriquidora.

La qualitat del teatre de la companyia castellbisbalenca ha anat creixent al llarg del temps i guanyant potència gràcies a l’experiència i a l’esforç de tots els seus membres. Tal com declarava a El Periódico el periodista de RAC1 i també actor de l’Elenc Teatral Xavi Pardo, el col·lectiu estava acostumat a representar exclusivament comèdies i vodevils, de manera que la primera representació de l’obra dramàtica ‘Germanes’ va significar un punt d’inflexió per a la companyia.

Amb aquest fet, l’Elenc Teatral reflexiona i demostra que els actors aficionats o les companyies de teatre amateur no han d’imposar-se límits ni creure que solament poden aspirar a interpretar cert tipus d’obres que consideren més assequibles per a no-professionals. Amb la representació de ‘Germanes’ l’any 2013 al mateix auditori Els Costals, el col·lectiu castellbisbalenc va aconseguir emocionar el seu públic.

Després d’aquesta coneguda obra de Carol López, l’any 2015 l’Elenc Teatral va tornar a atrevir-se amb el drama escenificant ‘Paraules Encadenades’, una adaptació del teatre de Jordi Galcerán on el mateix Xavi Pardo interpretava el paper d’un perillós psicòpata que es relacionava amb la seva víctima, encarnada per l’Anna López.

‘Criatures’ de T de Teatre, ‘Torna-la a tocar, Sam’ de Woody Allen, ‘Políticament Incorrecte’ de Ray Cooney i ‘Boulevard’ de Carol López són alguns dels títols que la companyia ha adaptat i ha portat als escenaris, apropant al públic obres de teatre reconegudes i fent possible que siguin representades en un entorn local i amb molt pocs recursos.

Tot i aquesta manca de fons, els encarregats de l’escenografia de l’Elenc Teatral, l’Ernest Trench i en Joan Griset, han construït per a ‘De què parlàvem?’ dues ambientacions treballades. A la primera part de l’obra, l’habitació de color rosa de la Ginny, amb un llit, una tauleta de dormir, un petit vestidor amb roba i sabates, així com un tocador i diversa decoració domèstica. A la segona meitat, fent el canvi en una pausa de 10 minuts, el decorat ha canviat totalment i ha aparegut el jardí d’una casa de família adinerada, amb una façana de color blanc, finestres i portes que semblen ser de fusta, i taules i cadires d’exterior, bancs i plantes.

Elvira Feliu

Devorar el món sense sortir de Gràcia

La pluralitat gastronòmica, concentrada en un barri

Salmó cru, alga Nori, soja i gingebre. Carn rostida, bitxo picant i massa de blat de moro. Pasta farcida, tomàquet natural, mozzarella i oli d’oliva. Verdures saltejades, llima kaffir, caldo amb fideus… Que ingredients provinents d’una gran diversitat de països i continents ballin plegats a les boques, cuines i restaurants d’arreu del món formant noves danses de sabors és una innovació culinària cada cop més habitual en la vida quotidiana. La globalització gastronòmica ha enriquit les ciutats i els paladars de tots els orígens gràcies a la introducció de nous gustos, noves mescles, tonalitats i textures que apropen cultures i societats amb una sola mossegada.

Gràcia és un dels barris de Barcelona que és conegut per concentrar la tradició cultural, el teatre, l’art, la música i part de l’essència de la Ciutat Comtal. Paradoxalment, està ple de locals que són petits bocins de moltes zones del planeta, i fa possible que entre els seus carrers es puguin menjar plats de qualsevol gastronomia. D’aquesta manera, els restaurants de cuina catalana tradicional i creativa conviuen dins d’un mateix districte amb altres establiments que ofereixen cartes amb sabors d’altres països i continents: des de cuina japonesa, xinesa, vietnamita, índia o tailandesa fins a mexicana, italiana, holandesa, grega i un llarg, deliciós i exòtic etcètera.

‘Kitsune Sushi Bar’, ‘La Vietnamita’, ‘Messie Pizza’  i ‘El Panchito’ són quatre dels centenars de portes màgiques gastronòmiques que hi ha al barri de Gràcia. Portes que, només girant el pom i creuant l’entrada, provoquen que el client es traslladi a un punt geogràfic del planeta totalment allunyat de Barcelona.

I és que només és per l’aroma i el sabor de les cuines dels locals evoquen l’essència d’un país o d’un continent, sinó que també ho fa l’acurada decoració i la música ambiental, que cuiden molts restaurants que volen fer sentir al comensal com un estranger o un turista que s’endinsa en la cultura d’un territori desconegut.

Com que caminant per Gràcia els paladars més dubitatius poden trobar-se amb la incertesa i les ganes de tastar diverses tradicions, la pluralitat de restaurants del barri permet que els estómacs més ambiciosos no hagin de triar ni renunciar a cap cuina i puguin experimentar un àpat internacional. En comptes de fer-se un tip d’un sol país, a Barcelona es poden mossegar i degustar moltes cuines que transporten a llocs llunyans, i alhora tocar de peus a terra i gaudir de l’encant de la ciutat catalana. Provant petits plats, improvisant un dinar o un sopar de tapes i entrant i sortint de diversos locals de Gràcia, els comensals més aventurers poden anar menjant-se el món literalment agafant, a diferència d’un bitllet d’avió, una forquilla.

Per dur a terme aquest dinar o sopar internacional i poc habitual, el comensal ha de tenir clar quines cuines vol assaborir o quines noves gastronomies vol conèixer. En funció d’aquesta selecció, s’aconsella que es valori la intensitat de les cuines que s’escullen per tal de fer que la ruta sigui un trajecte amb una potència gustativa in crescendo.

Una ruta per les cuines del món sense agafar l’avió

...Japó

Un cop iniciat aquest trajecte de sensacions, la primera parada proposada és l’Àsia. El ‘Kitsune Sushi Bar’ ofereix una carta japonesa tradicional, una cuina que és més aviat lleugera per començar a obrir boca.

L’estètica del local està clarament inspirada en els establiments del Japó, de manera que hi predomina la senzillesa i la serenitat del color blanc calmat de les parets i la fusta del terra, de la barra, de les taules, de les cadires i d’algun element decoratiu poc carregat. Al fons del local, i protegit per l’estant de fusta, el sushi man prepara les peces d’arròs i peix cru davant dels clients.

Una de les característiques dels restaurants japonesos és que els plats se solen servir en racions aparentment reduïdes, en plats petits i rodons que van d’acord amb la mida de les taules. A mesura que els recipients rodons es van buidant, els cambrers els retiren per seguir omplint les taules de makis, nigiris, gyozas i una gran diversitat de sabors força suaus.

...Vietnam

Sense sortir del continent, per no trencar la proximitat dels productes i sabors, ‘La Vietnamita’ trasllada el comensal al sud-est asiàtic servint una cuina de fusió vegetariana i vietnamita. Petit però acollidor i amb la mateixa dinàmica d’organització de la sala que el ‘Kitsune Sushi Bar’, amb moltes taules i força juntes, la gamma cromàtica del local trenca de manera notable amb la senzillesa del restaurant japonès. L’espai és tan colorit com ho són els plats, que tenen com a protagonistes indiscutibles els vegetals.

L’aparició d’espècies, sobretot el curry, i d’altres aliments més intensos, fan que la gastronomia vietnamita augmenti la contundència dels gustos en comparació a la de la cuina japonesa, però no de manera exagerada.

...Itàlia

Seguint amb aquesta escala gradual pel que fa a la intensitat de les cuines, la tercera parada és ben a prop de casa. ‘Messie Pizza’ es presenta amb un local més ambiciós pel que fa a les dimensions i amb una estètica més desenfadada. Parets blanques amb pissarres de guix, llums i mans de fusta articulables de decoració envolten les taules i els tamborets alts que potencien aquest caràcter més informal i alhora visual i modern de la pizzeria.

La manera de demanar i servir plats no només funciona de la forma convencional com a qualsevol restaurant italià, sinó que ‘Messie Pizza’ aposta per oferir racions de pizza individuals amb la intenció que el client pugui fer un simple mos o també un àpat complet més habitual.

La massa de farina, aigua i oli, el tomàquet i el formatge, i qualsevol guarnició per a les pizzes, són aliments que resulten ser més pesats per a l’estómac, però igual de deliciosos, en aquesta penúltima parada de la ruta gastronòmica internacional de Gràcia.

...Mèxic

Arribant al final del camí, la cirereta del pastís és el ‘Panchito’ de Gràcia, una coneguda franquícia que trasllada els sabors de Mèxic a Barcelona. El color és l’element fonamental de l’estètica del local, que intenta encomanar alegria i festivitat al comensal. El terra, la barra i els tamborets i cadires també són de fusta en aquest cas, però els coixins de colors i les banderoles del sostre trenquen la monotonia cromàtica. Tot i que hi ha grans finestres a una banda del local, les parets estan pintades amb murals plens de tonalitats, de llum i de la mateixa intensitat que els seus plats.

I és que la cuina mexicana és el punt fort de l’àpat i l’últim per deixar reposar el paladar degut a la picantor i la contundència de la carta. Nachos, guacamole, burritos, ceviche i tacos farcits de tot tipus de carns rostides i banyades amb salses especiades que es converteixen en el comiat més saborós i potent d’una ruta gastronòmica molt diversa que permet a qualsevol barceloní trepitjar i degustar, en poques hores, quatre països diferents.

Així doncs, i després de fer salivar, Gràcia demostra que pot tastar la seva riquesa gastronòmica i viatjar a través d’unes quantes queixalades sense sortir dels seus carrers. Tot i així, per a aquells paladars que aposten per la cuina de casa, el barri també conserva els gustos de sempre, l’envejada i reconeguda cuina catalana. Perquè, tal com deia el pintor Joan Miró, “per ser universal, s’ha de ser local”.

Elvira Feliu

Una balada d'ànimes tristes

L’obra de Carson McCullers és una reflexió sobre la buidor

• Obra: La balada del cafè trist
• Traducció de Yannick García
• L'Altra Editorial
• Barcelona, 2016 / 203 pàgines

Ningú voldria ser cap dels personatges de les històries de La balada del cafè trist. Ningú, dotat de cert sentit comú, voldria ser propietari de cap de les vides que s’enrunen mica en mica en cadascuna de les paraules, poètiques i fosques, de Carson McCullers.

Al llarg de dues-centes tres pàgines es teixeixen set relats batejats amb títols que són tan inconnexos com enigmàtics. I tot i que cadascuna de les històries és humanament complexa i desenvolupa els matisos propis de la profunditat psicològica i sovint incomprensible dels éssers humans en tots els personatges que engendra; aquest volum de contes és, al cap i a la fi, una crua reflexió sobre l’amor, el desamor, la desesperança, la tristesa, la traïció, la buidor i la soledat.

La balada del cafè trist és l’encisador títol que dóna nom al primer i més llarg relat de la lectura. Es tracta d’una novel·la breu que, no només inaugura el llibre, sinó que envaeix les primeres cent pàgines del volum explicant la història de la senyoreta Amelia.

Aquesta primera novel·la mostra la incoherència i la contradicció pròpia de la personalitat i dels sentiments dels éssers humans portades a l’extrem. La personificació d’aquest caos emocional i d’aquest contrasentit confús s’efectua en la protagonista; una dona aspra i esquerpa que de cop i volta es veu sorpresa per l’amor. Un amor que la canvia i que complica l’evolució de la història fins al punt que el lector no pot intentar racionalitzar des de la lògica l’actitud desbocada de sentiments dels personatges principals.

La vida de la senyora Amelia s’ambienta en una població hostil situada al sud dels Estats Units, Cheehaw. McCullers habita aquesta poble amb uns personatges secundaris miserables i avorribles que recorden lleugerament a la repulsiva població rural de la clàssica obra de teatre Terra Baixa. Així, combinant la foscor de l’ambient amb la creació d’uns protagonistes absolutament imperfectes i plens d’ombres, l’escriptora nord-americana aconsegueix aguditzar encara més l’atmosfera mordaç que caracteritza la seva literatura.

La voluntat de McCullers per retratar als éssers humans des de la misèria i la insignificança es veu plasmada en tots els detalls curosament treballats que s’observen amb facilitat en la minuciosa descripció de la novel·la. L’escriptora fotografia constantment realitats que resulten escabroses, de manera que els físics dels personatges acaben sent tan depriments com les seves pròpies ànimes i l’escenificació on es construeixen les seves existències literàries també. Una protagonista amb els ulls guenyos, torts i enfonsats, un geperut amb el cap molt gran i la pell esgrogueïda, un rellotge de cadena amb pedres de ronyo encastades...

Després del drama de la primera novel·la, la segona meitat del llibre es troba disputada per sis contes breus que rapten al lector amb menys de trenta pàgines d’extensió cadascun: Wunderkind, El genet, Madame Zilensky i el rei de Finlàndia, El passavolant, Un dilema domèstic i Un arbre, una pedra, un núvol. Sis històries que parlen de música, frustració, alcoholisme, nostàlgia, buidor i amor. Amor passional, amor matrimonial, amor paternal i la infinitat de tipologies d’amor que existeixen i que no es poden etiquetar amb tanta senzillesa.

Sis relats que conserven el to dramàtic i el desassossec existencial i que, sense crear tanta confusió ni brutalitat, sense necessitat de multiplicar l’extensió i sense donar nom al títol del volum, aconsegueixen calar i commoure d’una manera més efectiva al lector. Aconsegueixen, a diferència de La balada del cafè trist, que ens posem en la pell dels personatges i acabem de llegir les últimes línies de cada història fent un sospir, i condueixen a aquell moment de silenci i de reflexió posterior a la lectura.

En el conjunt de l’obra, McCullers juga a fet i a amagar confonent trets biogràfics propis i reals amb inspiració narrativa. Tot i que empra un vocabulari que, en certs casos, resulta obsolet, utilitzant paraules com <<ranc>> o <<cafrades>> d’entre moltes d’altres, l’escriptora nord-americana submergeix al lector en les existències més tristes.

Així doncs, tot i l’innegable domini de la narrativa, de la descripció i del ritme, la novel·la que titula el volum de McCullers resulta ser la confosa, incoherent i excessivament violenta balada del cafè trist que no aconsegueix assaltar l’empatia del lector com sí que ho assoleixen la resta d’històries que, malgrat ser tristes, podrien ser la de qualsevol de nosaltres.

Elvira Feliu

  

El cor del teatre

Infàmia és més que una reflexió sobre l'ofici d'actor

• Obra: Infàmia
• Autor i director: Pere Riera
• Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderes, Anna Moliner i Francesc Ferrer
• Espai: La Villarroel

Infàmia és un seguit de petites i dolces taquicàrdies. És el plaer i alhora l’angoixa d’experimentar petits ofecs de sensacions. És submergir el cap sota l’aigua de manera continuada tenint temps per pujar a la superfície i agafar una mica d’aire abans de tornar-nos a capbussar en un mar d’intensitat, talent i veracitat. Infàmia és el delit, una mica masoquista, de deixar-nos envestir per un seguit d’onades d’emocions poderoses, incessants i desprevingudes amb la possibilitat de tornar, esgotats però molt satisfets, a la sorra humida de la riba.

La història meta-teatral escrita i dirigida per Pere Riera és un joc de confusió plena de ritme, de pujades i baixades de tensió dramàtica i de respiracions entre-tallades. Fent una apologia del teatre, Riera posa en escena a un quartet brillant que, mitjançant constants canvis de personalitats i interpretacions, ens convida a reflexionar sobre l’ofici d’actor. És una obra de teatre que parla sobre teatre i uns actors que interpreten a d’altres actors.

L’Emma Vilarasau encarna l’Eva Dolç, una actriu reconeguda amb una important trajectòria que sembla haver perdut la passió pel teatre i per la vida, i que fa classes particulars d’interpretació a la Sara i a l’Aleix. L’Anna Moliner és la Sara, una jove promesa d’actriu acomplexada que té por de ser això, una eterna promesa frustrada. El Francesc Ferrer és l’Aleix, un actor novell que treballa en una sèrie de televisió i que no sembla prendre’s la feina ni la vida massa seriosament. I, finalment, en Jordi Boixaderas és el Toni, un actor de renom que resulta ser la personificació del coneixement i la devoció per l’ofici, i que intenta fer reviure la passió pel teatre a l’enigmàtica i hermètica Eva Dolç.

Quatre actors que representen quatre personatges, que també són actors, i que tenen perfils força semblants als seus però amb vides fictícies. Com si hi haguessin vuit personalitats sobre els escenaris, les reals i les interpretades, que es barregen i es confonen, Infàmia és una constant manipulació intencionada i declarada a l’espectador; un espectador que no té mai del tot clar qui és la persona que realment pronuncia cada paraula, si l’actor o el personatge.

I entre aquest enrenou de persones i papers, les ànimes que trepitgen els escenaris es multipliquen encara més quan apareixen els personatges de la clàssica obra de Shakespeare, Hamlet. I és que, l’Emma Vilarasau és l’Eva Dolç, però també és o ha de ser la trista reina Gertrudis. El Jordi Boixaderas és el Toni, i també l’usurpador i malvat Claudi. L’Anna Moliner és la Sara, però també l’enamorada i embogida Ofèlia. I el Francesc Ferrer és l’Aleix, però també el venjatiu i boig príncep Hamlet.

Després de l’èxit de Barcelona, l’obra de Pere Riera que va omplir la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya on el dramaturg ja va comptar amb la potència de l’Emma Vilarasau i de l’Anna Moliner, Infàmia va ser escrita per ocupar les quatre-centes localitats de La Villarroel. I tot i que aquest cop Riera no ha aconseguit fer ple en totes les sessions, la intensitat del muntatge meta-teatral d’Infàmia torna a commoure al públic. Un públic que aquest cop és clau per la dinàmica de l’obra.

La distribució que ofereix La Villarroel, situant l’escenari entre dues seccions d’espectadors, fa possible que es trenqui la divisió entre els actors i el públic. Aquesta manca de distància entre els emissors i els receptors és vital a Infàmia per poder interactuar i fer partícip a un públic que no pot ser passiu i amb qui els actors juguen constantment a fet i amagar.

A diferència d’altres muntatges, Infàmia no pretén emmudir als assistents sinó tot el contrari, els vol despertar. L’objectiu d’aquesta original proposta ja no és només fer pensar a l’espectador i despistar-lo, sinó que els propis personatges volen assaltar-lo, provocar-lo i apel·lar-lo. D’aquesta manera, la sala de La Villarroel és converteix en un espai de concentració on uns actors i un públic còmplice parlen i comprenen durant una hora i mitja la relació que existeix entre ells i la connexió que poden arribar a crear dins d’un teatre.

L’autèntic mèrit, però, d’aquesta màgia que sorgeix i de la versemblança dels sentiments que es despullen a l’escenari de La Villarroel, és evident que no correspon al públic. L’Emma Vilarasau, l’Anna Moliner, el Francesc Ferrer i el Jordi Boixaderas es deixen la pell i la gola per donar vida al guió de Riera. L’entrega dels actors és visible en les llàgrimes, la saliva, els crits, la veu esquinçada i les expressions dels seus rostres sota els focus que provoquen l’empatia més sincera d’un públic atent.

El ritme frenètic i alhora descompassat d’Infàmia condueix les escenes a la cima de la intensitat en un constant in crescendo, però en tots els moments en que arriba a l’auge emocional, quan l’espectador comença a quedar-se sense aire, interromp la tensió dramàtica amb la rapidesa que talla una fulla esmolada i detura en sec l’ansietat d’un públic que té permís de fer un sospir momentani.

I mentre els espectadors intenten recompondre’s d’aquest estrès emocional en cada transformació dels personatges, els actors es sobreposen a les seves commocions amb una capacitat quasi sobrehumana d’autocontrol. En un segon, amb una simple negativa d’una exigent professora Eva Dolç, els aprenents abandonen el cos dels personatges de Hamlet per tornar a formar part dels actors que els interpreten, deixant de plorar, de cridar o de cantar per tornar a un estat de serenitat que han de tenir permanentment atrapat per no deixar-se endur per la bogeria del caos de personalitats.

Després d’aquesta intermitència d’intensitat, el final de l’obra culmina deixant que aquesta potència finalment s’apoderi de tota La Villarroel, que tots els personatges es metamorfitzin en cadascun dels protagonistes de l’obra de Shakespeare i que guanyi l’esperit del teatre després d’un pols esgotador. I un cop calmats tots els aplaudiments, el teló tanca i la sensació de menudesa envaeix l’ànima dels espectadors.

Infàmia és potència i reflexió, un tornado d’emocions aconseguit per una interpretació i una posada en escena molt poderosa. És submergir el cap sota l’aigua de manera continuada tenint temps per pujar a la superfície i agafar una mica d’aire abans de tornar-nos a capbussar en un mar d’intensitat, talent i veracitat. Infàmia és el cor del teatre. Qui no vulgui nadar, que no s’hi llenci. Qui no vulgui bategar, que no hi vagi.

 Elvira Feliu 

L'art de construir veritats que són boniques mentides

Fugint del caos acústic dels motors, dels tubs d’escapament i de les botzines que m’assalta al pujar les escales del metro del Passeig Maragall, trobo refugi dos carrers més enllà, on el deliri de Barcelona sembla desaparèixer. Una petita porta de reixa amb formes sinuoses i motius vegetals, just al costat d’unes persianes grogues d’una escola bressol amb la cara del famós ànec Donald, m’espera oberta. Dins, un pati interior amb forma de passadís allargat i ple de testos amb tot tipus de plantes de fulles molt verdes em convida a avançar deixant enrere tres portes de fusta, una bombona de butà, una escombra, un càntir i una planta de Nadal descontextualitzada. 

Davant de l’última i quarta porta, una taula improvisada que es sosté amb dues potes de maons amuntegats i coberta amb un mantell blanc amb impresos de llimones grogues o potser de maduixes descolorides per l’aigua de la pluja i el temps, posa a cobert una pilota blanca i sosté un joc per a nens petits i un cendrer. Al costat de la porta, una pila de pedres de diverses formes i colors, i abans que pugui acabar d’observar tot el que conforma aquest particular celobert que em fa oblidar que sóc a la ciutat, en David Bagés trenca la meva bombolla, em saluda i em convida a entrar a casa seva.

Sense americana ni corbata i tampoc amb el look repentinat que ha caracteritzat a molts dels seus personatges televisius, des de l’Amadeu Cabanilles de Nissaga de Poder o el Joaquim Dalmau de Temps de Silenci fins el Joan Anton Balló de La Riera, el David em rep amb els cabells alliberats de gomina i amb una dessuadora negra dels Castellers de la Vila de Gràcia.

Tot i que jo ja coneixia la seva tradició i afició castellera, el menjador de casa seva segueix delatant-lo. A la paret de l’escala que puja just davant de la porta d’entrada, em sembla veure el quadre d’un pom de dalt o d’una anxaneta fent l’aleta amb camisa blava. A l’altre extrem, un mocador casteller, vermell i banyat de punts de color blanc em recorda a totes les vegades que jo m’havia posat el meu assegurant-me la faixa abans de començar a escalar cap als núvols.

M’assec a una cadira i ens separa una taula coberta per unes estovalles de quadres vermells i blancs. De seguida, el David posa fi la distància col·locant la seva cadira al meu costat per començar a explicar-me  la seva trajectòria des del principi.

El David Bagés ha trencat la maledicció de la vida dels actors, i és que ell ha tingut la sort i el talent de no haver de compaginar mai la interpretació amb cap altra feina. Amb una mare actriu i un pare músic, de nen va començar a tocar la trompeta i no recorda quan va ser la primera vegada que va pujar a un escenari, però interpretant va ser com va guanyar els seus primers sous. Gràcies a la tradició teatral i popular de la seva població, Reus, de la qual sempre en parla amb orgull, i gràcies a formar part d’una família que vivia activament la cultura, el teatre i la música, el David estava dolçament condemnat a ser artista.

Potser és per això, i perquè també em confessa que no era massa bon estudiant, que als 19 anys va sol·licitar entrar a l’Institut del Teatre de Barcelona i va ser un dels 24 escollits d’entre 270 il·lusionats que es van sotmetre a les dues setmanes de proves. M’explica que durant aquests dies no donava crèdit a les paraules d’alguns aspirants quan li deien que mai havien pujat a un escenari. 

- I llavors com saps que t’agrada el teatre? T’agradarà veure-ho, però fer-ho?! – s’imita a si mateix.

Tot i ser un dels pocs escollits, el David no va acabar els seus estudis perquè, des d’un principi, la manera de fer de l’Institut del Teatre el va decebre.

- Va ser l’any que vaig fer menys teatre i la veritat és que no entenia res.

Tot i que em puntualitza que ell considera que és una de les millors escoles d’interpretació de l’estat espanyol, no va tenir bona sort amb els professors i el seu esperit rebel d’aleshores, la manca de sintonia amb la docència i la oportunitat de treballar en una obra professional el van animar a deixar-ho.

Després d’iniciar la seva trajectòria com a actor professional, va actuar en diverses obres de teatre, assegura que va fer una mili molt important damunt dels escenaris on no va parar d’aprendre i va participar per primera vegada en una producció cinematogràfica. Mentre m’explica aquestes experiències, m’adono que no deixa d’anomenar a persones. Em parla de tots els seus companys, dels directors, membres de l’equip, dramaturgs, referents teatrals i culturals... A tots els hi posa noms i cognoms i m’impressiona la manera de recordar a la majoria dels seus col·legues de professió, acompanyant els seus noms de frases com <<són gent molt maca>> o <<ens ho vam passar molt bé>>.

Quan començava a teixir el seu camí com a actor de teatre professional va tenir l’oportunitat de fer de presentador d’un programa juvenil i trencador que es va estrenar l’any 1989 a la segona cadena de Televisió Espanyola amb el nom de Plàstic.

Tres joves i un garatge. Cabells engominats i despentinats, cresta, camises estampades, samarretes de tirants, cinturons amb xapes, pantalons amples, botes militars, llenguatge planer, grups underground i entrevistes a insubmisos. L’aventura de Plàstic va durar 2 anys i mig i en certa manera va canviar momentàniament la vida del David. El seu personatge al programa el va estigmatitzar com <<un punky passota>> i el va fer conèixer la cara més desagradable de la fama. 

El David venia de l’Ateneu Llibertari de Reus, d’un món radical, anarquista i anti-sistema, de manera que quan va començar a treballar a Plàstic molts dels seus companys amb qui compartia ideologia van desaprovar la seva aparició a Televisió Espanyola. A més, m’explica que al principi no era conscient que el podien arribar a veure fins a 10.000 persones de dilluns a dissabte. L’impacte del programa, en una època en que encara no existien les cadenes privades, el va ofegar i obsessionar una mica. 

- Fins el punt que deia: ho deixo demà i a prendre pel cul. – exclama mentre comença a liar-se una cigarreta.

Després de Plàstic el David va estar un temps saturat de tanta pantalla, va rebutjar ofertes per seguir fent de presentador i fins i tot va dir que no a papers de pel·lícules. Tot i que recalca que mai s’han de tancar portes, i tot i que la seva trajectòria està molt lligada a l’audiovisual, en aquell moment va sentir la necessitat de retrobar-se amb si mateix i de centrar-se amb la seva vertadera vocació i passió: el teatre.

Un punt clau pel que fa a la trajectòria teatral que el David Bagés no vol que passi per alt quan estem parlant és la importància de la directora i productora Carme Portaceli en el seu camí. Després de la seva primera experiència amb l’obra Mein Kampf, on Bagés reencarnava a Hitler, la seva col·laboració amb Portaceli ha seguit fins a sumar al voltant de catorze creacions teatrals i m’assegura que sota la seva direcció ha interpretat els personatges més interessants de la seva carrera.

Tornant del passat cap al present, la flama radical i anti-sistema reviu en els ulls del David sense necessitat de guarnir-se de crestes o de botes negres quan em parla dels Premis Gaudí. M’explica que ell no assisteix a la gala perquè desaprova que la invitació exigeixi anar vestit d’etiqueta.

- Considero que és una xorrada absoluta. Jo crec que el vestuari és lliure, com si vols presentar-t’hi en tanga. El que importa és el talent.

El David no creu en els premis ni en les crítiques. De fet, fa 8 anys que no llegeix crítiques; ni les que parlen sobre obres de les quals forma part, ni tampoc les que parlen d’altres muntatges. Afirma amb seguretat que no creu en els crítics, i que tot i que és conscient de la seva capacitat d’influència en el públic, considera que són injustos i que la visió d’un crític és totalment subjectiva.

- Depèn de la ideologia d’aquesta persona, de si ha follat la nit abans, si se li ha travessat la copa de conyac que s’ha fotut, si a l’obra hi apareix un actor que no li cau bé...

De seguida confessa que les crítiques que llegia l’afectaven perquè no tenien en compte tota la feina i els esforços que invertien els membres de l’equip i els actors com ell darrere i damunt de l’escenari. Seguint amb la conversa, m’assegura i justifica que la professió d’actor és molt difícil, i que tot i que no té una mística especial, sí que surt de l’ànima i de les vísceres més profundes d’un mateix, però que al cap i a la fi és difícil com ho poden ser d’altres professions.

- La diferència és que si una altra persona fa la seva feina malament no surt al diari, i nosaltres sí.

Per tot el que m’explica, comprenc que l’exigència del David Bagés i el reclam de demanar una feina de crítica teatral justa i ben feta té sentit tenint en compte que ell mateix s’imposa el màxim nivell de professionalitat en el seu àmbit i ofici. És un actor amb principis, que prepara minuciosament els seus personatges, que estudia de valent els guions, i que valora la coherència i l’evolució dels papers que interpreta per tal de trobar sentit a la ficció a la qual dóna alè i ànima.

Precisament per aquest motiu, per la falta de coherència i pel trencament de ritme del personatge, em confessa que al final tenia ganes d’acabar la seva etapa a La Riera i de dir adéu al Balló.

Aprofitant el tema de conversa, li pregunto si gaudeix més interpretant al teatre o a la petita pantalla. Em contesta de seguida i de manera rotunda que on més gaudeix és al teatre, i que creu firmament que és a sobre dels escenaris on un actor aprèn i evoluciona de veritat.

A mida que gesticula cada paraula, observo que el David estima el teatre per sobre de totes les modalitats artístiques. Concentrat, em transmet la passió i la devoció que sent a l’hora de pujar als escenaris, de cuidar, entonar i treballar cadascuna de les frases o de les síl·labes que pronuncia, i m’assegura que la comunió i la litúrgia que es crea entre els actors i el públic dins d’un teatre no és comparable a res.

Entre calada i calada, el David comparteix amb mi totes les seves vivències i reflexions més sinceres. M’explica anècdotes. En una pausa d’intensitat, em pregunta si vull aigua, si vull cafè, si em molesta el fum. I davant de la meva negativa insistent, de seguida torna a deixar-se emportar. Des d’un bon principi ja m’havia avisat que era molt parlador.

Després de més d’una hora i mitja de conversa, i després d’haver-li robat el seu matí d’estudi, m’acomiado amb dos petons i amb una última conversa sobre castells. Darrere meu, la porta es tanca i em torno a trobar en aquest particular pati interior que ha actuat com a cúpula aïllant-me de la pressa de Barcelona. Ajusto la reixa de l’entrada i crec que no sento plorar ni xisclar als nens de la llar d’infants de persianes grogues.

I me’n vaig pensant en el David, en la seva extensíssima trajectòria que no es pot sintetitzar en poques línies, en el seu amor per pujar als escenaris i en la seva vocació per regalar-nos veritats que són mentides. Mentides tan boniques i tan reals que ens emocionen, ens commouen, ens fan recordar i que arriben fins als racons més profunds de nosaltres mateixos.

Elvira Feliu