Una balada d'ànimes tristes

L’obra de Carson McCullers és una reflexió sobre la buidor

• Obra: La balada del cafè trist
• Traducció de Yannick García
• L'Altra Editorial
• Barcelona, 2016 / 203 pàgines

Ningú voldria ser cap dels personatges de les històries de La balada del cafè trist. Ningú, dotat de cert sentit comú, voldria ser propietari de cap de les vides que s’enrunen mica en mica en cadascuna de les paraules, poètiques i fosques, de Carson McCullers.

Al llarg de dues-centes tres pàgines es teixeixen set relats batejats amb títols que són tan inconnexos com enigmàtics. I tot i que cadascuna de les històries és humanament complexa i desenvolupa els matisos propis de la profunditat psicològica i sovint incomprensible dels éssers humans en tots els personatges que engendra; aquest volum de contes és, al cap i a la fi, una crua reflexió sobre l’amor, el desamor, la desesperança, la tristesa, la traïció, la buidor i la soledat.

La balada del cafè trist és l’encisador títol que dóna nom al primer i més llarg relat de la lectura. Es tracta d’una novel·la breu que, no només inaugura el llibre, sinó que envaeix les primeres cent pàgines del volum explicant la història de la senyoreta Amelia.

Aquesta primera novel·la mostra la incoherència i la contradicció pròpia de la personalitat i dels sentiments dels éssers humans portades a l’extrem. La personificació d’aquest caos emocional i d’aquest contrasentit confús s’efectua en la protagonista; una dona aspra i esquerpa que de cop i volta es veu sorpresa per l’amor. Un amor que la canvia i que complica l’evolució de la història fins al punt que el lector no pot intentar racionalitzar des de la lògica l’actitud desbocada de sentiments dels personatges principals.

La vida de la senyora Amelia s’ambienta en una població hostil situada al sud dels Estats Units, Cheehaw. McCullers habita aquesta poble amb uns personatges secundaris miserables i avorribles que recorden lleugerament a la repulsiva població rural de la clàssica obra de teatre Terra Baixa. Així, combinant la foscor de l’ambient amb la creació d’uns protagonistes absolutament imperfectes i plens d’ombres, l’escriptora nord-americana aconsegueix aguditzar encara més l’atmosfera mordaç que caracteritza la seva literatura.

La voluntat de McCullers per retratar als éssers humans des de la misèria i la insignificança es veu plasmada en tots els detalls curosament treballats que s’observen amb facilitat en la minuciosa descripció de la novel·la. L’escriptora fotografia constantment realitats que resulten escabroses, de manera que els físics dels personatges acaben sent tan depriments com les seves pròpies ànimes i l’escenificació on es construeixen les seves existències literàries també. Una protagonista amb els ulls guenyos, torts i enfonsats, un geperut amb el cap molt gran i la pell esgrogueïda, un rellotge de cadena amb pedres de ronyo encastades...

Després del drama de la primera novel·la, la segona meitat del llibre es troba disputada per sis contes breus que rapten al lector amb menys de trenta pàgines d’extensió cadascun: Wunderkind, El genet, Madame Zilensky i el rei de Finlàndia, El passavolant, Un dilema domèstic i Un arbre, una pedra, un núvol. Sis històries que parlen de música, frustració, alcoholisme, nostàlgia, buidor i amor. Amor passional, amor matrimonial, amor paternal i la infinitat de tipologies d’amor que existeixen i que no es poden etiquetar amb tanta senzillesa.

Sis relats que conserven el to dramàtic i el desassossec existencial i que, sense crear tanta confusió ni brutalitat, sense necessitat de multiplicar l’extensió i sense donar nom al títol del volum, aconsegueixen calar i commoure d’una manera més efectiva al lector. Aconsegueixen, a diferència de La balada del cafè trist, que ens posem en la pell dels personatges i acabem de llegir les últimes línies de cada història fent un sospir, i condueixen a aquell moment de silenci i de reflexió posterior a la lectura.

En el conjunt de l’obra, McCullers juga a fet i a amagar confonent trets biogràfics propis i reals amb inspiració narrativa. Tot i que empra un vocabulari que, en certs casos, resulta obsolet, utilitzant paraules com <<ranc>> o <<cafrades>> d’entre moltes d’altres, l’escriptora nord-americana submergeix al lector en les existències més tristes.

Així doncs, tot i l’innegable domini de la narrativa, de la descripció i del ritme, la novel·la que titula el volum de McCullers resulta ser la confosa, incoherent i excessivament violenta balada del cafè trist que no aconsegueix assaltar l’empatia del lector com sí que ho assoleixen la resta d’històries que, malgrat ser tristes, podrien ser la de qualsevol de nosaltres.

Elvira Feliu