- Obra: Infàmia
- Autor i director: Pere Riera
- Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderes, Anna Moliner i Francesc Ferrer
- Espai: La Villarroel
Infàmia és
un seguit de petites i dolces taquicàrdies. És el plaer i alhora l’angoixa d’experimentar
petits ofecs de sensacions. És submergir el cap sota l’aigua de manera
continuada tenint temps per pujar a la superfície i agafar una mica d’aire abans
de tornar-nos a capbussar en un mar d’intensitat, talent i veracitat. Infàmia és el delit, una mica masoquista,
de deixar-nos envestir per un seguit d’onades d’emocions poderoses, incessants
i desprevingudes amb la possibilitat de tornar, esgotats però molt satisfets, a
la sorra humida de la riba.
La història meta-teatral escrita i dirigida per Pere
Riera és un joc de confusió plena de ritme, de pujades i baixades de tensió
dramàtica i de respiracions entre-tallades. Fent una apologia del teatre, Riera
posa en escena a un quartet brillant que, mitjançant constants canvis de
personalitats i interpretacions, ens convida a reflexionar sobre l’ofici
d’actor. És una obra de teatre que parla sobre teatre i uns actors que
interpreten a d’altres actors.
L’Emma Vilarasau encarna l’Eva Dolç, una actriu
reconeguda amb una important trajectòria que sembla haver perdut la passió pel
teatre i per la vida, i que fa classes particulars d’interpretació a la Sara i
a l’Aleix. L’Anna Moliner és la Sara, una jove promesa d’actriu acomplexada que
té por de ser això, una eterna promesa frustrada. El Francesc Ferrer és
l’Aleix, un actor novell que treballa en una sèrie de televisió i que no sembla
prendre’s la feina ni la vida massa seriosament. I, finalment, en Jordi
Boixaderas és el Toni, un actor de renom que resulta ser la personificació del
coneixement i la devoció per l’ofici, i que intenta fer reviure la passió pel
teatre a l’enigmàtica i hermètica Eva Dolç.
Quatre actors que representen quatre personatges, que
també són actors, i que tenen perfils força semblants als seus però amb vides fictícies.
Com si hi haguessin vuit personalitats sobre els escenaris, les reals i les interpretades,
que es barregen i es confonen, Infàmia és una constant manipulació intencionada
i declarada a l’espectador; un espectador que no té mai del tot clar qui és la
persona que realment pronuncia cada paraula, si l’actor o el personatge.
I entre aquest enrenou de persones i papers, les ànimes
que trepitgen els escenaris es multipliquen encara més quan apareixen els
personatges de la clàssica obra de Shakespeare, Hamlet. I és que, l’Emma Vilarasau és l’Eva Dolç, però també és o
ha de ser la trista reina Gertrudis. El Jordi Boixaderas és el Toni, i també
l’usurpador i malvat Claudi. L’Anna Moliner és la Sara, però també l’enamorada
i embogida Ofèlia. I el Francesc Ferrer és l’Aleix, però també el venjatiu i
boig príncep Hamlet.
Després de l’èxit de Barcelona,
l’obra de Pere Riera que va omplir la sala gran del Teatre Nacional de
Catalunya on el dramaturg ja va comptar amb la potència de l’Emma Vilarasau i de
l’Anna Moliner, Infàmia va ser
escrita per ocupar les quatre-centes localitats de La Villarroel. I tot i que
aquest cop Riera no ha aconseguit fer ple en totes les sessions, la intensitat
del muntatge meta-teatral d’Infàmia torna
a commoure al públic. Un públic que aquest cop és clau per la dinàmica de
l’obra.
La distribució que ofereix La Villarroel, situant
l’escenari entre dues seccions d’espectadors, fa possible que es trenqui la
divisió entre els actors i el públic. Aquesta manca de distància entre els
emissors i els receptors és vital a Infàmia
per poder interactuar i fer partícip a un públic que no pot ser passiu i amb
qui els actors juguen constantment a fet i amagar.
A diferència d’altres muntatges, Infàmia no pretén emmudir als assistents sinó tot el contrari, els
vol despertar. L’objectiu d’aquesta original proposta ja no és només fer pensar
a l’espectador i despistar-lo, sinó que els propis personatges volen
assaltar-lo, provocar-lo i apel·lar-lo. D’aquesta manera, la sala de La
Villarroel és converteix en un espai de concentració on uns actors i un públic
còmplice parlen i comprenen durant una hora i mitja la relació que existeix
entre ells i la connexió que poden arribar a crear dins d’un teatre.
L’autèntic mèrit, però, d’aquesta màgia que sorgeix i de
la versemblança dels sentiments que es despullen a l’escenari de La Villarroel,
és evident que no correspon al públic. L’Emma Vilarasau, l’Anna Moliner, el
Francesc Ferrer i el Jordi Boixaderas es deixen la pell i la gola per donar
vida al guió de Riera. L’entrega dels actors és visible en les llàgrimes, la
saliva, els crits, la veu esquinçada i les expressions dels seus rostres sota
els focus que provoquen l’empatia més sincera d’un públic atent.
El ritme frenètic i alhora descompassat d’Infàmia
condueix les escenes a la cima de la intensitat en un constant in crescendo,
però en tots els moments en que arriba a l’auge emocional, quan l’espectador
comença a quedar-se sense aire, interromp la tensió dramàtica amb la rapidesa
que talla una fulla esmolada i detura en sec l’ansietat d’un públic que té
permís de fer un sospir momentani.
I mentre els espectadors intenten recompondre’s d’aquest
estrès emocional en cada transformació dels personatges, els actors es
sobreposen a les seves commocions amb una capacitat quasi sobrehumana
d’autocontrol. En un segon, amb una simple negativa d’una exigent professora
Eva Dolç, els aprenents abandonen el cos dels personatges de Hamlet per tornar a formar part dels
actors que els interpreten, deixant de plorar, de cridar o de cantar per tornar
a un estat de serenitat que han de tenir permanentment atrapat per no deixar-se
endur per la bogeria del caos de personalitats.
Després d’aquesta intermitència d’intensitat, el final de
l’obra culmina deixant que aquesta potència finalment s’apoderi de tota La
Villarroel, que tots els personatges es metamorfitzin en cadascun dels
protagonistes de l’obra de Shakespeare i que guanyi l’esperit del teatre
després d’un pols esgotador. I un cop calmats tots els aplaudiments, el teló
tanca i la sensació de menudesa envaeix l’ànima dels espectadors.
Infàmia és potència i reflexió, un tornado d’emocions
aconseguit per una interpretació i una posada en escena molt poderosa. És
submergir el cap sota l’aigua de manera continuada tenint temps per pujar a la
superfície i agafar una mica d’aire abans de tornar-nos a capbussar en un mar
d’intensitat, talent i veracitat. Infàmia és el cor del teatre. Qui no vulgui
nadar, que no s’hi llenci. Qui no vulgui bategar, que no hi vagi.
No hay comentarios:
Publicar un comentario