Una balada d'ànimes tristes

L’obra de Carson McCullers és una reflexió sobre la buidor

• Obra: La balada del cafè trist
• Traducció de Yannick García
• L'Altra Editorial
• Barcelona, 2016 / 203 pàgines

Ningú voldria ser cap dels personatges de les històries de La balada del cafè trist. Ningú, dotat de cert sentit comú, voldria ser propietari de cap de les vides que s’enrunen mica en mica en cadascuna de les paraules, poètiques i fosques, de Carson McCullers.

Al llarg de dues-centes tres pàgines es teixeixen set relats batejats amb títols que són tan inconnexos com enigmàtics. I tot i que cadascuna de les històries és humanament complexa i desenvolupa els matisos propis de la profunditat psicològica i sovint incomprensible dels éssers humans en tots els personatges que engendra; aquest volum de contes és, al cap i a la fi, una crua reflexió sobre l’amor, el desamor, la desesperança, la tristesa, la traïció, la buidor i la soledat.

La balada del cafè trist és l’encisador títol que dóna nom al primer i més llarg relat de la lectura. Es tracta d’una novel·la breu que, no només inaugura el llibre, sinó que envaeix les primeres cent pàgines del volum explicant la història de la senyoreta Amelia.

Aquesta primera novel·la mostra la incoherència i la contradicció pròpia de la personalitat i dels sentiments dels éssers humans portades a l’extrem. La personificació d’aquest caos emocional i d’aquest contrasentit confús s’efectua en la protagonista; una dona aspra i esquerpa que de cop i volta es veu sorpresa per l’amor. Un amor que la canvia i que complica l’evolució de la història fins al punt que el lector no pot intentar racionalitzar des de la lògica l’actitud desbocada de sentiments dels personatges principals.

La vida de la senyora Amelia s’ambienta en una població hostil situada al sud dels Estats Units, Cheehaw. McCullers habita aquesta poble amb uns personatges secundaris miserables i avorribles que recorden lleugerament a la repulsiva població rural de la clàssica obra de teatre Terra Baixa. Així, combinant la foscor de l’ambient amb la creació d’uns protagonistes absolutament imperfectes i plens d’ombres, l’escriptora nord-americana aconsegueix aguditzar encara més l’atmosfera mordaç que caracteritza la seva literatura.

La voluntat de McCullers per retratar als éssers humans des de la misèria i la insignificança es veu plasmada en tots els detalls curosament treballats que s’observen amb facilitat en la minuciosa descripció de la novel·la. L’escriptora fotografia constantment realitats que resulten escabroses, de manera que els físics dels personatges acaben sent tan depriments com les seves pròpies ànimes i l’escenificació on es construeixen les seves existències literàries també. Una protagonista amb els ulls guenyos, torts i enfonsats, un geperut amb el cap molt gran i la pell esgrogueïda, un rellotge de cadena amb pedres de ronyo encastades...

Després del drama de la primera novel·la, la segona meitat del llibre es troba disputada per sis contes breus que rapten al lector amb menys de trenta pàgines d’extensió cadascun: Wunderkind, El genet, Madame Zilensky i el rei de Finlàndia, El passavolant, Un dilema domèstic i Un arbre, una pedra, un núvol. Sis històries que parlen de música, frustració, alcoholisme, nostàlgia, buidor i amor. Amor passional, amor matrimonial, amor paternal i la infinitat de tipologies d’amor que existeixen i que no es poden etiquetar amb tanta senzillesa.

Sis relats que conserven el to dramàtic i el desassossec existencial i que, sense crear tanta confusió ni brutalitat, sense necessitat de multiplicar l’extensió i sense donar nom al títol del volum, aconsegueixen calar i commoure d’una manera més efectiva al lector. Aconsegueixen, a diferència de La balada del cafè trist, que ens posem en la pell dels personatges i acabem de llegir les últimes línies de cada història fent un sospir, i condueixen a aquell moment de silenci i de reflexió posterior a la lectura.

En el conjunt de l’obra, McCullers juga a fet i a amagar confonent trets biogràfics propis i reals amb inspiració narrativa. Tot i que empra un vocabulari que, en certs casos, resulta obsolet, utilitzant paraules com <<ranc>> o <<cafrades>> d’entre moltes d’altres, l’escriptora nord-americana submergeix al lector en les existències més tristes.

Així doncs, tot i l’innegable domini de la narrativa, de la descripció i del ritme, la novel·la que titula el volum de McCullers resulta ser la confosa, incoherent i excessivament violenta balada del cafè trist que no aconsegueix assaltar l’empatia del lector com sí que ho assoleixen la resta d’històries que, malgrat ser tristes, podrien ser la de qualsevol de nosaltres.

Elvira Feliu

  

El cor del teatre

Infàmia és més que una reflexió sobre l'ofici d'actor

• Obra: Infàmia
• Autor i director: Pere Riera
• Intèrprets: Emma Vilarasau, Jordi Boixaderes, Anna Moliner i Francesc Ferrer
• Espai: La Villarroel

Infàmia és un seguit de petites i dolces taquicàrdies. És el plaer i alhora l’angoixa d’experimentar petits ofecs de sensacions. És submergir el cap sota l’aigua de manera continuada tenint temps per pujar a la superfície i agafar una mica d’aire abans de tornar-nos a capbussar en un mar d’intensitat, talent i veracitat. Infàmia és el delit, una mica masoquista, de deixar-nos envestir per un seguit d’onades d’emocions poderoses, incessants i desprevingudes amb la possibilitat de tornar, esgotats però molt satisfets, a la sorra humida de la riba.

La història meta-teatral escrita i dirigida per Pere Riera és un joc de confusió plena de ritme, de pujades i baixades de tensió dramàtica i de respiracions entre-tallades. Fent una apologia del teatre, Riera posa en escena a un quartet brillant que, mitjançant constants canvis de personalitats i interpretacions, ens convida a reflexionar sobre l’ofici d’actor. És una obra de teatre que parla sobre teatre i uns actors que interpreten a d’altres actors.

L’Emma Vilarasau encarna l’Eva Dolç, una actriu reconeguda amb una important trajectòria que sembla haver perdut la passió pel teatre i per la vida, i que fa classes particulars d’interpretació a la Sara i a l’Aleix. L’Anna Moliner és la Sara, una jove promesa d’actriu acomplexada que té por de ser això, una eterna promesa frustrada. El Francesc Ferrer és l’Aleix, un actor novell que treballa en una sèrie de televisió i que no sembla prendre’s la feina ni la vida massa seriosament. I, finalment, en Jordi Boixaderas és el Toni, un actor de renom que resulta ser la personificació del coneixement i la devoció per l’ofici, i que intenta fer reviure la passió pel teatre a l’enigmàtica i hermètica Eva Dolç.

Quatre actors que representen quatre personatges, que també són actors, i que tenen perfils força semblants als seus però amb vides fictícies. Com si hi haguessin vuit personalitats sobre els escenaris, les reals i les interpretades, que es barregen i es confonen, Infàmia és una constant manipulació intencionada i declarada a l’espectador; un espectador que no té mai del tot clar qui és la persona que realment pronuncia cada paraula, si l’actor o el personatge.

I entre aquest enrenou de persones i papers, les ànimes que trepitgen els escenaris es multipliquen encara més quan apareixen els personatges de la clàssica obra de Shakespeare, Hamlet. I és que, l’Emma Vilarasau és l’Eva Dolç, però també és o ha de ser la trista reina Gertrudis. El Jordi Boixaderas és el Toni, i també l’usurpador i malvat Claudi. L’Anna Moliner és la Sara, però també l’enamorada i embogida Ofèlia. I el Francesc Ferrer és l’Aleix, però també el venjatiu i boig príncep Hamlet.

Després de l’èxit de Barcelona, l’obra de Pere Riera que va omplir la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya on el dramaturg ja va comptar amb la potència de l’Emma Vilarasau i de l’Anna Moliner, Infàmia va ser escrita per ocupar les quatre-centes localitats de La Villarroel. I tot i que aquest cop Riera no ha aconseguit fer ple en totes les sessions, la intensitat del muntatge meta-teatral d’Infàmia torna a commoure al públic. Un públic que aquest cop és clau per la dinàmica de l’obra.

La distribució que ofereix La Villarroel, situant l’escenari entre dues seccions d’espectadors, fa possible que es trenqui la divisió entre els actors i el públic. Aquesta manca de distància entre els emissors i els receptors és vital a Infàmia per poder interactuar i fer partícip a un públic que no pot ser passiu i amb qui els actors juguen constantment a fet i amagar.

A diferència d’altres muntatges, Infàmia no pretén emmudir als assistents sinó tot el contrari, els vol despertar. L’objectiu d’aquesta original proposta ja no és només fer pensar a l’espectador i despistar-lo, sinó que els propis personatges volen assaltar-lo, provocar-lo i apel·lar-lo. D’aquesta manera, la sala de La Villarroel és converteix en un espai de concentració on uns actors i un públic còmplice parlen i comprenen durant una hora i mitja la relació que existeix entre ells i la connexió que poden arribar a crear dins d’un teatre.

L’autèntic mèrit, però, d’aquesta màgia que sorgeix i de la versemblança dels sentiments que es despullen a l’escenari de La Villarroel, és evident que no correspon al públic. L’Emma Vilarasau, l’Anna Moliner, el Francesc Ferrer i el Jordi Boixaderas es deixen la pell i la gola per donar vida al guió de Riera. L’entrega dels actors és visible en les llàgrimes, la saliva, els crits, la veu esquinçada i les expressions dels seus rostres sota els focus que provoquen l’empatia més sincera d’un públic atent.

El ritme frenètic i alhora descompassat d’Infàmia condueix les escenes a la cima de la intensitat en un constant in crescendo, però en tots els moments en que arriba a l’auge emocional, quan l’espectador comença a quedar-se sense aire, interromp la tensió dramàtica amb la rapidesa que talla una fulla esmolada i detura en sec l’ansietat d’un públic que té permís de fer un sospir momentani.

I mentre els espectadors intenten recompondre’s d’aquest estrès emocional en cada transformació dels personatges, els actors es sobreposen a les seves commocions amb una capacitat quasi sobrehumana d’autocontrol. En un segon, amb una simple negativa d’una exigent professora Eva Dolç, els aprenents abandonen el cos dels personatges de Hamlet per tornar a formar part dels actors que els interpreten, deixant de plorar, de cridar o de cantar per tornar a un estat de serenitat que han de tenir permanentment atrapat per no deixar-se endur per la bogeria del caos de personalitats.

Després d’aquesta intermitència d’intensitat, el final de l’obra culmina deixant que aquesta potència finalment s’apoderi de tota La Villarroel, que tots els personatges es metamorfitzin en cadascun dels protagonistes de l’obra de Shakespeare i que guanyi l’esperit del teatre després d’un pols esgotador. I un cop calmats tots els aplaudiments, el teló tanca i la sensació de menudesa envaeix l’ànima dels espectadors.

Infàmia és potència i reflexió, un tornado d’emocions aconseguit per una interpretació i una posada en escena molt poderosa. És submergir el cap sota l’aigua de manera continuada tenint temps per pujar a la superfície i agafar una mica d’aire abans de tornar-nos a capbussar en un mar d’intensitat, talent i veracitat. Infàmia és el cor del teatre. Qui no vulgui nadar, que no s’hi llenci. Qui no vulgui bategar, que no hi vagi.

 Elvira Feliu