Gelosia

La gelosia és la màxima expressió i evidència de la inseguretat humana. Les persones sentim la incontrolable necessitat de sostenir-nos sempre d’algun individu o creença per donar sentit a la nostra existència. La majoria dels mortals vivim amb el pànic crònic de quedar-nos sols, de perdre a les persones que estimem i de ser avorrits, traïts, substituïts o oblidats.

Després de desenganxar-nos de la teta de la mama, la majoria de les persones iniciem una cursa d’obstacles contra el temps per trobar l’amor de les nostres vides, cercant desesperadament un nou estat de dependència. Quan el trobem, o quan creiem que l’hem trobat, patim un procés d’idiotització i d’addicció que ens converteix en éssers controladors, obsessius i paranoics que s’autodestrueixen a si mateixos.

Quan ens enamorem, o quan creiem que ens hem enamorat, ens neix un sentiment instintiu de possessió sobre la persona que estimem. Amb aquest impuls emocional mecànic, l’ésser humà converteix un vincle espiritual com és l’amor en una relació de toxicitat gens sana que s’acaba transformant en una bomba nuclear d’emocions mal interpretades i mal executades.

I és que al final els éssers humans som tan summament insignificants i estúpids que, davant de la potència dels sentiments irracionals i incontrolables, ens anul·lem i ens convertim en cavalls desbocats que sovint corren sense mesura cap a un precipici de desconsol i de caos emocional.

Elvira Feliu

Pels que encara dinen costelles de mamut

Avortar és un delicte. I el càstig més just per a totes les dones irresponsables que s’han quedat embarassades sense desitjar-ho és parir. Tirar endavant un embaràs durant nou mesos i fer néixer l’ésser humà que mai han volgut gestar. I fer-se’n responsable, alimentar-lo i veure’l créixer mentre jo vaig a caçar bisons per cuinar-los a la foguera de la cova. “Unga-unga!”

Ara que la majoria hem perdut gran part del pèl corporal que ens feia homínids, hem substituït les fogueres per la vitroceràmica, hem canviat els missatges de fum pels WhatsApp i preferim menjar-nos una pizza ‘Quatre Formatges’ en comptes d’una pota d’elefant, potser va sent hora que ens plantegem què tenim al cap.

Avortar és un dret. No és un triomf, no és un orgull, no és un model a seguir, no és un mètode anticonceptiu, però sí que és una gran solució.

Quan una dona es queda embarassada involuntàriament, ja sigui a causa d’un infortunat accident o per una manca de responsabilitat puntual, ha de tenir l’oportunitat d’avortar, d’aprendre d’aquesta desafortunada situació i de seguir amb la seva vida amb completa normalitat. En cas de violació, tinguem la decència de ni tan sols qüestionar-ho.

No es tracta d’aplaudir els avortaments, es tracta d’aplaudir el progrés de deixar decidir a una dona si vol tenir un fill o no. Es tracta de poder rectificar, de conviure sense jutjar, de trobar solucions i de respectar. Es tracta de sortir de la caverna i de deixar de dinar costelles de mamut.

Elvira Feliu