Tots en som responsables

Les bufandes de punt, els guants i els abrics folrats segueixen al fons de l’armari una setmana abans de Nadal. Aquest any sembla que el fred ha volgut ser misericordiós i ha evitat que ens posem aquell jersei de llana estampat amb sanefes que ens va regalar l'àvia ara fa dos anys. Els fredolics exagerats encara no hem hagut de compartir moments amb la samarreta tèrmica del Decathlon i tenim l’honor de sentir la presència de la nostra punta del nas en qualsevol moment del dia. I, recordem-ho, estem a dia 17 de desembre.

Aquesta moderació de les temperatures just a les portes de l’hivern, a més de deixar-nos lluir durant més temps les caçadores i altres peces de roba de primavera, altera els ecosistemes terrestres, provoca la pèrdua de vegetació i de boscos, posa en perill l’existència d’espècies d’animals salvatges d’arreu del món i, entre moltes d’altres coses, augmenta el nivell del mar causant la pèrdua de platges i l’increment d’inundacions.

Però al final, el canvi climàtic no només provoca un seguit d’efectes devastadors per la naturalesa, sinó que l’anàlisi social que se n’extreu també és catastròfic. I és que els individus del segle XXI vivim en un estat permanent de narcotització que ens fa estar més preocupats pels selfies que ens fem al tren i per poder-nos posar pantalons ensenyant els turmells al mes de desembre que no pas per frenar aquest procés de destrucció del nostre planeta del qual tots en som responsables.

Elvira Feliu

Gelosia

La gelosia és la màxima expressió i evidència de la inseguretat humana. Les persones sentim la incontrolable necessitat de sostenir-nos sempre d’algun individu o creença per donar sentit a la nostra existència. La majoria dels mortals vivim amb el pànic crònic de quedar-nos sols, de perdre a les persones que estimem i de ser avorrits, traïts, substituïts o oblidats.

Després de desenganxar-nos de la teta de la mama, la majoria de les persones iniciem una cursa d’obstacles contra el temps per trobar l’amor de les nostres vides, cercant desesperadament un nou estat de dependència. Quan el trobem, o quan creiem que l’hem trobat, patim un procés d’idiotització i d’addicció que ens converteix en éssers controladors, obsessius i paranoics que s’autodestrueixen a si mateixos.

Quan ens enamorem, o quan creiem que ens hem enamorat, ens neix un sentiment instintiu de possessió sobre la persona que estimem. Amb aquest impuls emocional mecànic, l’ésser humà converteix un vincle espiritual com és l’amor en una relació de toxicitat gens sana que s’acaba transformant en una bomba nuclear d’emocions mal interpretades i mal executades.

I és que al final els éssers humans som tan summament insignificants i estúpids que, davant de la potència dels sentiments irracionals i incontrolables, ens anul·lem i ens convertim en cavalls desbocats que sovint corren sense mesura cap a un precipici de desconsol i de caos emocional.

Elvira Feliu

Pels que encara dinen costelles de mamut

Avortar és un delicte. I el càstig més just per a totes les dones irresponsables que s’han quedat embarassades sense desitjar-ho és parir. Tirar endavant un embaràs durant nou mesos i fer néixer l’ésser humà que mai han volgut gestar. I fer-se’n responsable, alimentar-lo i veure’l créixer mentre jo vaig a caçar bisons per cuinar-los a la foguera de la cova. “Unga-unga!”

Ara que la majoria hem perdut gran part del pèl corporal que ens feia homínids, hem substituït les fogueres per la vitroceràmica, hem canviat els missatges de fum pels WhatsApp i preferim menjar-nos una pizza ‘Quatre Formatges’ en comptes d’una pota d’elefant, potser va sent hora que ens plantegem què tenim al cap.

Avortar és un dret. No és un triomf, no és un orgull, no és un model a seguir, no és un mètode anticonceptiu, però sí que és una gran solució.

Quan una dona es queda embarassada involuntàriament, ja sigui a causa d’un infortunat accident o per una manca de responsabilitat puntual, ha de tenir l’oportunitat d’avortar, d’aprendre d’aquesta desafortunada situació i de seguir amb la seva vida amb completa normalitat. En cas de violació, tinguem la decència de ni tan sols qüestionar-ho.

No es tracta d’aplaudir els avortaments, es tracta d’aplaudir el progrés de deixar decidir a una dona si vol tenir un fill o no. Es tracta de poder rectificar, de conviure sense jutjar, de trobar solucions i de respectar. Es tracta de sortir de la caverna i de deixar de dinar costelles de mamut.

Elvira Feliu

Estimada senyora consciència

Estimada senyora consciència del jutge que condemna a mort a una persona,

Em dirigeixo a vostè per preguntar-li com va la seva feina. Imagino que perseguir a un magistrat les vint-i-quatre hores del dia ha de ser una tasca esgotadora. Caminar en silenci pels passadissos del jutjat, acompanyar-lo al lavabo, notar les galtes dels seus fills quan els hi fa un petó cada nit, estirar-se al seu costat a l’hora d’anar a dormir, xiuxiuejar-li a cau d’orella que vostè encara hi és mentre ell va agafant el son.

Igual que l’assassí mereix passar la resta de la seva miserable existència reclòs en un edifici que li recordi cada dia que el delicte que va cometre el converteix en algú que no tindrà mai una segona oportunitat, cada membre d’un tribunal que aplica la pena capital mereix ser empaitat per vostè, senyora consciència.

I és que no existeix formació acadèmica ni experiència professional possible que pugui atorgar a una persona la potestat de decidir sobre la vida d’una altra. El poder de decidir qui ha de morir i qui ha de viure no ha d’estar en mans de ningú. No ha d’existir. I mentre existeixi, senyora consciència, espero que vostè segueixi empaitant a tots aquells capaços de condemnar a mort i faci que cada vegada que es mirin al mirall la vegin just darrere com un espectre esgarrifós. Que visquin amb la lumbàlgia crònica de carregar vides a la seva esquena.

Desitjo, senyora consciència, que pugui seguir fent la seva feina abans que a vostè també l’executin.

Atentament,

Elvira Feliu

Viure morint

Viure no és respirar. Viure no és obrir els ulls i observar una habitació immòbil les vint-i-quatre hores del dia, els tres-cents seixanta-cinc dies d’un any. Viure no és haver d’obrir la boca per poder rebre una cullerada de sopa i no poder evitar que et regalimi el caldo per la barbeta. Viure no és alimentar-se a través d’un tub. Viure no és buscar totes les alternatives possibles per posposar una mort segura.

Viure no és haver de maleir cada matí el fet de tornar-te a despertar i tampoc és sentir angunia de no poder controlar el teu propi cos. Viure no és estar sedat durant mesos per no patir, ni dependre d’una màquina. Viure no és permetre que una malaltia arribi fins al final. La vida no dura fins que els batecs del cor callen i no es pot mesurar per l’última exhalació d’aire que t’infla els pulmons.

I és que si cap individu ens pot privar del dret a la vida, per què hem de deixar que una malaltia tingui la potestat de degenerar la nostra existència fins a la mort? Per què hem de ser presoners d’un cos que ens fa mal i d’un temps que ens consumeix?

El dret a la vida no pot ser una condemna a cadena perpètua per un malalt. En el moment en que una malaltia es converteix en un segrest on un psicòpata pretén convertir els teus últims dies en una agonia de sofriment físic i moral per acabar matant-te, ningú pot pretendre que vulguis allargar la tortura pel simple fet de seguir respirant.

Quan el soterrani en el que es troba retingut el teu cos adolorit no té sortida ni cap tipus de clariana de llum, l’únic que pots voler és deixar de sentir por i dolor, deixar de ser i convertir-te en no res. Ser res al menys no fa mal.

Viure no és sentir-te mort.

Elvira Feliu