Amb un cel sense sol i entre reflexos platejats, el Poblenou fa la migdiada amb aquell perfum de pluja que feia tants dies que no es posava i que recull totes les olors del barri. Resseguint els arcs de Sant Martí que formen les restes de gasolina humida a l’asfalt i la pols de les obres atrapada entre les juntes de les pedres de les voreres, defujo de les emprenyadores gotes que juguen a caure des dels balcons. La combinació no és massa bona, les mandroses tres de la tarda d’un dimecres i la permanent amenaça de pluja han deixat els carrers del barri freds i solitaris.
Dirigint-me cap a Pons i Subirà, m’assalten de cop i volta els anys d’història atrapats en les façanes silencioses d’un districte que havia sigut l’àrea de concentració industrial més gran de Catalunya en el que ara sembla una altra vida. En un mateix carrer, un rètol negre amb lletres daurades i arcaiques fa reviure dues paraules com colmado i queviures, i conviu amb una jove pintada d’esprai maldestre que, paradoxalment, inventa un nou mot, concepte o nom sense significat aparent: sawek.
El colmado Lusitano, la farmàcia Almirall o l’infinita xemeneia circular de maons de la Plaça de la Unió, amb la saviesa dels ancians que han vist créixer i transformar casa seva, recorden a tots els bars moderns de cada cantonada, als centres d’estètica novells o a les perruqueries marroquines veïnes que, molts abans de la seva existència, el Poblenou havia sigut un barri obrer amb una essència humil i un esperit reivindicatiu que encara crema en cada cartell de les organitzacions de joves poblenovins i poblenovines i en cada pintada desafiant de tots els contenidors aliats.
En un barri ple d’història, i ple d’històries, en Xavier Vidal va decidir escriure’n una més. Després de perdre la fe en el periodisme, va invertir esperances renovades en una llibreria que va obrir l’octubre del 2013 al Carrer de l’Amistat, a la qual va buscar un nom amb la voluntat que fos provocador i recordat. Dos anys i uns mesos després, la Nollegiu és la Juanita i destaca per moltes coses més abans que pel nom.
Tornen a caure gotes i l’antiga Nollegiu conserva el rètol vermell i blanc trenta-vuit dies després del trasllat: ‘Llibreria i cafè. Emprovador de llibres.’ A l’interior, però, veig que el local que havia donat vida a la comunitat d’en Xavier ara l’ocupen quatre persones escrivint amb portàtils. Al vidre de la porta d’entrada hi ha un foli enganxat i lletres escrites a mà: “Aquí puestos de coworking disponibles”. Sense comes. I un número de telèfon.
El meu absolut desconeixement de la paraula coworking em fa picar al timbre i destorbar a un home francès, que m’obre la porta sense cap intenció de deixar-me passar. Després de saber que no entén el català, corregeixo i li repeteixo la pregunta, i ell m’explica que fa pocs dies que han llogat l’espai i que ara la Nollegiu es troba un carrer enllà. No m’aclareix què significa això de coworking, però jo tampoc goso preguntar-li explícitament.
El centre cultural que va començar a construir en Xavier Vidal, aquest llibreter novell que va decidir no quedar-se assegut rere un taulell, es va fer massa gran pels 70 metres quadrats de parquet i de parets vermelles i blanques del Carrer de l’Amistat. Així que el seu pensament romàntic, la seva filosofia i el seu negoci van tenir cabuda i van tornar a donar alè a la Juanita, una finca emblemàtica del Poblenou que esperava reviure sense renunciar a la seva identitat.
La màgia de la nova Nollegiu o de la nova Juanita es troba en el fet que ha estat alçada per l’esforç, per la il·lusió, pel respecte per la història i per l’essència, per la humanitat i per generositat; qualitats que es van personificar en cent trenta amics, coneguts, clients i veïns del barri que, formant una cadena humana, van accelerar el trasllat i van evidenciar que en Xavier tenia raó quan deia que el seu establiment no era una botiga de llibres ni una simple llibreria, sinó que era i és una comunitat.
Els núvols no semblen afectar a la titànica Juanita, que aixeca els seus tres pisos d’elegància folrats amb rajoles verdes. A l’entrada, lletres escrites amb guix sobre una petita pissarra donen la benvinguda a la llibreria i ofereixen el programa de xerrades i trobades del dia. Darrere l’atapeït aparador de vidre, en el que resulta fàcil imaginar vestits sofisticats i brillants propis de l’època, ara s’hi veuen llibres, un petit balancí que sosté una antiga màquina d’escriure i un pòster d’allò més hipster que diu: reading is sexy.
La primera planta és una absoluta celebració de llibres agrupats segons cada tipologia en altes estanteries blanques que ofeguen totes les parets. Dos maniquins antics, originals de la Juanita, plans i tallats amb formes rectes, -dels que encara no representaven cossos femenins raquítics amb mides malaltes i irreals-, vigilen l’entrada i ja no llueixen roba, sinó que són reutilitzats com a prestatges per a sostenir més llibres. De seguida observo que hi ha molt més guardians de literatura distribuïts en tot l’espai.
Sofàs de color vermell, taules i cadires blanques s’encarreguen d’acabar d’ocupar aquesta primera planta i esperen ser assaltats per curiosos que, si ho desitgen, poden fullejar lectures i acompanyar-les de cafè, vi o cervesa.
Una escala de cargol, vestida amb la mateixa moqueta marró i groga que envaeix tota la segona planta, i vorejada per una barana amb el passamà de pell, s’enfila cap a la secció de poesia de la Nollegiu com si fos un viatge en el temps. Aquest segon pis, molt més autèntic i sense tanta presència de llibres, està presidit per un altre aparador de vidre transparentíssim que atrapa tot Pons i Subirà.
Abans de marxar, entre el pòdium de moqueta, els miralls i els tres emprovadors circulars, il·luminats i mig coberts amb una cortina groga observo que, arraconats, encara hi ha cartells publicitaris amb models vestides amb roba de senyora de la marca Matecco.
Després de la visita, arribo a la conclusió que la història d’en Xavier Vidal, de la Nollegiu i de la Juanita és la història d’una transformació. Un antic comunicador que deixa de creure en el periodisme i obre una llibreria en un carrer del Poblenou batejat amb el nom d’un company de la que havia sigut la seva professió. Una boutique de roba fundada l’any 1920 que al 2016 acull i ven llibres. Un barri que, després de molts anys de dedicar-se a la indústria, aposta per la cultura. Un periodista, un llibreter, una llibreria, una botiga de roba i un barri que no renuncien a la seva essència.
La història d’en Xavier Vidal, de la Nollegiu i de la Juanita és una altra història sobre la vida.
Elvira Feliu
No hay comentarios:
Publicar un comentario